Facebook Twitter

Desviació a Santiago

Cees Nooteboom
I per això, quatre segles més tard, pels indrets on Miguel de Cervantes va fer deambular Don Quixot, el viatger té grans dificultats per distingir entre realitat i aparença. La figura de l’autor ha esdevingut més borrosa que la del seu heroi. […] La dificultat en el cas de Cervantes era que, contràriament al seu Don Quixot, ell sí que va existir i, és clar, ningú no gosava deixar fluir la seva fantasia sobre la seva persona. Des de Daumier i Gustave Doré, l’aspecte de Don Quixot i Sancho Panza va quedar encunyat per sempre més: qui tanqui els ulls, els veurà davant seu. En aquesta lluita entre fantasia i realitat, la fantasia ha guanyat un a zero. L’escriptor és la invenció, els seus personatges són autèntics: quan veus les incomptables imatges del cavaller i el seu escuder en tots aquests indrets que encara existeixen i on van transcórrer les seves aventures que mai no van tenir lloc, no en dubtes ni un sol instant. […] Al mig del poble hi ha l’església de Santiago, que en la imaginació de Don Quixot era el palau de la seva aimada. Segueixo les paraules escrites a les parets i després de l’última inscripció, en una callejuela sin salida, topo amb la casa de Dulcinea. És allà, la pots tocar, fins i tot hi pots entrar. Per a algú que ha dedicat la vida a escriure, un moment màgic. Entrar a la casa real d’algú que mai no ha existit no és cosa de no res. Milan Kundera va dir del Quixot que era la primera novel•la de debò, i si una de les característiques principals de la novel•la és la supremacia de la imaginació sobre la realitat, amb totes les possibilitats subversives d’escapar de l’opressió de l’anomenada realitat que això comporta, aleshores el geni de Cervantes va demostrar per sempre més el poder d’aquesta imaginació, encara que només sigui perquè ara, gairebé quatre segles més tard, em faci contemplar la casa, la llar de foc, el llit, els estris de cuina d’algú només inventat. La sensació d’excitació que ho acompanya només l’havia tinguda en una altra ocasió, i fou al balcó de Romeu i Julieta a Verona, entre centenars de japonesos que el filmaven. [...] Ara bé, qui va atorgar-li en realitat la fesomia externa al Quixot? Qui el va encunyar? Cervantes, és clar, però ens preguntem si hauria reconegut la seva creació en la imatge de Doré, tot i que no hi ha dubte que Doré va prendre com a punt de partida la descripció de Cervantes. Però fins i tot en el Quixot de Picasso trasllueix el de Doré, per tant ¿qui és el creador del Quixot físic que veiem quan llegim el llibre? Fins a quin punt és més forta una imatge feta a partir de paraules que aquestes mateixes paraules quan la imatge està en condicions de transcendir el seu origen verbal? No en traiem l’entrellat.
NOOTEBOOM, Cees. Desviació a Santiago. Alzira: Bromera, 2010.
Traduït per Mariona Gratacòs
Amb el suport de: