Facebook Twitter

Ialo

Elias Khoury
«Jo no volia res de l’Elies. El meu pare ho va entendre tot de l’inrevés. Jo no n’esperava sexe, sinó afecte. Ja ho sabia, que no es podia casar amb mi, prou que ho he patit. L’odiava quan em parlava de la dona i dels fills. Més d’un cop li havia demanat que ni me’ls esmentés. No podia sofrir d’haver-ho d’escoltar. Eren coses que ja me les sabia, el que no volia de cap manera era que me’n parlés. Quan em sortia amb la seva dona malalta, l’odiava i m’odiava per continuar com estava.»
    La Gabi havia prohibit al sastre que li parlés de la família perquè quan esmentava l’Evelina, la seva dona, es convertia en una altra persona i perdia la virilitat, l’atractiu, per convertir-se en un vell amb les dents postisses i mal alè.
    La Gabi no n’havia parlat amb ningú.
    ¿Com parlar del que no es pot expressar? ¿Com dir que d’aquell dia no en recorda més que l’olor de les paraules que l’home li escampava pel cos? ¿Com dir que les mans que la despullaven la feien sorgir de la foscor i que ella se sentia ascendir igual que la llum d’un sol reclòs en les tenebres dels vestits que li eren mortalla?
    La Gabi tenia divuit anys quan va anar a aprendre l’ofici de modista al taller de l’Elies Xami, i allà veuria el món obrir-se a l’amor que li arrabassaria la vida.
    El sastre li va dir, és el que la Gabi recorda, que calia cosir-li un vestit nou. Les tardes de tardor s’anaven fent més fosques però l’Elies Xami no havia encès els llums i les dues ajudantes ja eren fora. La Gabi seguia atrafegada, endreçant eines i robes abans de tornar a casa, quan va sentir el senyor Elies al seu costat, que li deia no sé què d’un vestit nou que cosiria per ella i del retall de tela preciosa que faria servir.
    «¿Per mi?», va preguntar la noia.
    «Naturalment. Per tu. Vull que portis un vestit que et realci la bellesa. Quina llàstima que vagis encofurnada dins d’aquestes robes, com si t’haguessis d’amagar. La roba no és per amagar-hi el cos sinó per realçar-lo. Aquest és el gran secret de la sastreria, el que fa que es consideri un art.»
    «Vine, deixa’m que et vegi de la vora», va dir l’Elies.
    La noia s’hi va acostar titubejant entre l’Elies agafava la cinta i començava a prendre-li la mida, primer l’alçada, després la cintura i el contorn dels pits. La Gabi va veure com se li escorria el vestit a terra sense haver arribat a sentir que les mans li desfessin els botons davanters. El vestit havia caigut als seus peus i la Gabi s’havia quedat dreta amb la roba interior, sota les mirades del sastre que se li enfilaven pel cos. Aleshores es va dur les mans als pits. Feia l’efecte que es volgués cobrir, però el que intentava era aplanar el borrissol de la panxa que se li havia eriçat com si hi passés el corrent.
    El sastre li va demanar que es quedés quieta i amb el sabonet verdós va dibuixar el se cos damunt d’uns papers de seda. En acabat, mirant-li fixament els pits, li va dir: «¡Però quins sostens! Demà te’n compraré de nous», i tot seguit va seure a la cadira i li va demanar que s’hi apropés.
    Els sostenidors també van anar a parar a terra i la Gabi es va veure dreta davant de l’home assegut. Sentia el seu alè damunt dels pits. El sastre hi havia ficat el cap i, respirant fondo, li deia que els pits li feien olor de flors. La Gabi va sentir els llavis de l’Elies que li agafaven el mugró esquerre per libar-ne el nèctar, que era com el sastre en diria de xuclar-los: «Vull libar el nèctar de les teves flors». La noia sentia els llavis de l’home que li llepaven i xuclaven el pit, amunt, avall. Tremolava. Era una cosa que ascendia i regolfava al fons del seu ésser.
    El sastre va tombar el cap enrere, es va aixecar de la cadira i se’n va anar a l’habitació del costat, deixant la Gabi sola i sense saber gaire què fer. Dins seu continuava borbollant aquella sensació que l’agitava. Es va quedar quieta molta estona, fins que es va decidir a recollir els sostens i cordar-se’ls. Després es va acabar de vestir. S’estava cordant els botons quan va veure que el sastre se li acostava. Li va preguntar: «¿Desitja alguna cosa més, mestre? Ja me m’anava». Va ser com si se sentís la veu per primera vegada. Va notar que se li havien eixamplat els pulmons i que la veu que li sortia de la boca era la d’una altra dona. El sastre no li va respondre, només va moure el cap.
    S’havia fet fosc en un no res. La Gabi s’havia ajupit a recollir els sostenidors i en posar-se’ls davant del mirall ja era fosc. Abans d’ajupir-se, una llum pàl•lida ho cobria tot, però tot just tenir els sostenidors a les mans i anar a cordar-se’ls, les tenebres s’ho havien empassat tot, també la seva imatge al  mirall. Es va acabar de vestir de pressa per tornar a casa i llavors va veure el sastre dret a la porta de l’habitació, com un fantasma. Li va preguntar si volia res més. I va anar-se’n en sentir-se la veu. A casa es va tancar al bany per rentar-se i tot ensabonant-se els pits va tornar a tenir aquella sensació, com si un camp magnètic l’atragués molt lluny i li fes descobrir que la bellesa del seu cos nu no s’adeia amb els cabells trossats i les agulles de cap de la kokina. La Gabi necessitava portar la llarga cabellera solta perquè fos la seva ombra.
Khoury, Elias, Ialo, Barcelona: Club Editor, 2009
Traduït per Jaume Ferrer
Jaume Ferrer, 2011
Fragments
Ialo - Elias Khoury
La cova del sol - Elias Khoury
Mirades furtives - Sonallah Ibrahim
Khamriyyat - Abu-Nuwàs
Bibliografia
Altres
Cercador de traductors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: