Facebook Twitter

La cova del sol

Elias Khoury
A la sala hi havia tres interrogadors. Un, el que semblava dirigir la instrucció, seia darrere una tauleta metàl·lica i els altres dos s’estaven al seu costat. La Nahila la tenien dreta, emmanillada.
    Li van preguntar el nom.
    «Em dic Nahila, i sóc la dona d’en Jonàs Ibrahim.» I va afegir aquesta exclamació: «¡Ja n’arriba a ser, de bonica!».
    «¿Què és el que troba bonic?», li va demanar l’inspector.
    «La llum, bon home, la llum. La claror és bonica. Quina alegria, després de tres dies a les fosques, poder tornar a veure la llum.»
    L’inspector la interrogava en àrab clàssic, i la Nahila mirava per la finestra sense respondre.
    «¿Que no em sent?»
    «I tant que el sento, però no l’entenc.»
    «Ha de respondre d’una acusació molt greu.»
    «¡Ves per on! ¿De què m’acusen?»
    «Està prenyada, ¿oi?»
    La Nahila va començar a riure. No podia parar. Els altres dos se la miraven amb cara de pomes agres. Un d’ells es va aixecar i li va ventar un mastegot. Li va començar a fer preguntes en dialecte marroquí. La Nahila no podia entendre res. Les paraules marroquines sortien a raig d’aquella boca i li passaven fregant l’orella sense penetrar-hi.
    L’home va tornar a seure on era. La Nahila continuava dreta. La bufetada encara li coïa a la galta esquerra. Després d’un moment de silenci l’inspector se la va mirar des de la tauleta i va dir, sempre en àrab clàssic, que ja havia tingut prou paciència.
    «Si em digués què volen...», deia la Nahila.
    «Està embarassada, ¿sí o no?»
    «Sí senyor.»
    «¿I doncs?», feia l’inspector.
    «¿Doncs? Doncs, això. Estic embarassada. ¿Hi ha cap llei al seu país que em privi d’estar embarassada? ¿Necessito autorització del govern militar? Una altra vegada demanaré el permís, sens falta. Aquesta norma no la sabia.»
    «¡Que no!», s’esgargamellava l’inspector.
    «D’acord. ¿Què vol saber? Confesso davant seu que estic embarassada. ¿Ja està tranquil? ¿Puc tornar a casa?»
    «Nosaltres volem saber on és ell», va dir l’inspector.
    «¿Ell? ¿Qui?»
    «El seu marit, en Jonàs. ¿És casada amb en Jonàs, oi?»
    «¿I a què treu cap en Jonàs?»
    «Per ell li demanem. ¿On és?»
    «No en sé res.»
    «¿I com pot ser, doncs?»
    «¿Com? ¿Que com pot ser?»
    «¿Com s’ha quedat embarassada, doncs?»
    «Com totes les dones del món, a veure si ens entenem.»
    «És a dir, ell.»
    «¿Qui?»
    «¡El seu marit! Ha estat el seu marit. ¿Per què calla? Contesti i s’ha acabat.»
    «Bé, em fa vergonya.»
    «¿Vergonya? No és moment de sentir vergonya. ¡Contesti!»
    «D’acord.»
    «El pare és en Jonàs.»
    «No ho crec pas.»
    «¿Només confessarà per la força? Tenim mètodes prou convincents per fer-la parlar.»
    Es va mirar els dos ajudants i els va ordenar que l’agafessin fort.
    «No, d’acord, ho confessaré», va cridar la Nahila.
    «Excel•lent. L’escolto... Faci el favor.»
    «Estic prenyada de quatre mesos.»
    «Sí. Continuï.»
    «Això és tot, senyor. Em fa la pregunta i jo responc.»
    «¿On és el seu marit?»
    «Això sí que no ho sé.»
    «¿No sap on és el pare del seu fill?»
    «No crec pas que sigui del meu marit.»
    «¿No està prenyada d’en Jonàs? ¿Aleshores de qui?»
    «D’ell no.»
    «¿De qui, doncs?»
    «No ho sé.»
    «¿Però com és que no ho sap?»
    «Doncs perquè no ho sé. Bé, no n’estic segura.»
    «¡Que no n’està segura...!»
    «Bé, sóc una dona lliure, company. ¿Per què hi ha de ficar el nas? Si faig de puta, ¿què? ¿Que no hi ha putes al reu respectable país? Jo en sóc una, i s’ha acabat el bròquil.»
    L’inspector es va posar a parlar en hebreu amb els seus col•legues; es veien molt enrabiats.
    «Confesso que sóc una puta i que no sé qui pot ser el pare.»
    «¿No sap de qui és la criatura?»
    «No.»
    «¿De qui es pensa que pot ser?»
    «¡De qualsevol, de tots! ¡De ningú! ¡I ves quines preguntes! Senyor inspector, ¿se li fan aquestes preguntes, a una dona com jo?»
    «Declara que no és d’en Jonàs.»
    «¡I tant que no!»
    «¿Com hem d’entendre que el xeic hagi acceptat de deixar viure una bagassa sota el seu sostre?»
    «Això faria millor de preguntar-l’hi a ell.»
    En aquell moment la Nahila es va asseure a terra, emmanillada però amb un somriure a la cara. Li feia gràcia de trobar-se enmig d’aquell interrogatori estrafolari en tres llengües. Bo i asseguda els anava dient que ho havien arrasat tot i ara venien a fer veure que els importava la defensa de l’honor d’una dona: «La casa del xeic, senyor, vostès la van ensorrar dues vegades. El primer cop a Ein Az-Zaitun i el segon a Xaab. Aquí ja no és casa seva. Aquesta casa la van confiscar i ara és meva i sóc jo que mantinc el vell i la vella. Sóc lliure, jo.»
    «¡A callar, mala puta!», va cridar l’inspector.
    La Nahila es va aixecar pesadament i es va produir un gran silenci.
    «¿M’ha de demanar més coses? Estic cansada i els nens s’han quedat sols a casa amb els vells.»
    «No ens dirà on és en Jonàs, ¿oi?»
    «Ho diria si ho sabés.»
    «I reconeix que exerceix la prostitució.»
    «Sóc lliure, jo. I faig el que em ve de gust. Però no, no hi treballo ni em venc per diners.»
    «¡Fa fàstic!»
    «¿Jo faig fàstic? Vostès han robat tot un país i n’han expulsat els habitants... ¿i ara em vénen a donar lliçons de moral? Som lliures, mestre, i no ens ha de venir ningú a fer preguntes sobre la nostra vida sexual.»
    L’inspector no havia quedat convençut, però va haver d’interrompre l’interrogatori. ¿Què n’havia de treure, d’una pagesa que declarava dreta davant seu que era una puta? Amb una escopinada que va engegar a terra la va fer fora.
    Quan va arribar a casa, la Nahila va començar a cridar d’alegria. Els veïns van sortir a veure què passava i ella anava cridant que sí, que aquest cop s’havia casat de debò amb en Jonàs. «Abans d’agafar-me no tenia dret a dir que era la seva esposa. Però ara sí. ¡Ara sóc la seva esposa amb tot el dret, i la mare dels seus fills!» Els va explicar com havia anat l’interrogatori. Al poble, aquell dia reia tothom, reien fins que els saltaven les llàgrimes. Reien i ploraven, i mentrestant la teva mare els anava servint aigua de roses ensucrada i s’unia al xivarri de la festa.
Khoury, Elias, La cova del sol, Barcelona: Club Editor, 2007.
Traduït per Jaume Ferrer
Jaume Ferrer, 2011
Fragments
Ialo - Elias Khoury
La cova del sol - Elias Khoury
Mirades furtives - Sonallah Ibrahim
Khamriyyat - Abu-Nuwàs
Bibliografia
Altres
Cercador de traductors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: