Facebook Twitter

L'autostopista

Roald Dahl

Ara conduïa l'auto lentament, a no més de seixanta-cinc quilòmetres l'hora, per assegurar-me que no em tornessin a deturar. Havíem arribat a la carretera principal de Londres a Oxfort i anàvem de baixada cap a Denham.

De cop, el meu passatger em va mostrar un cinturó de cuiro negre que duia a la mà.

–Que l'ha vist mai, abans? –va preguntar. El cinturó tenia una sivella de llautó amb un dibuix ben poc usual.

–Ei! –vaig dir–. És meu, oi? És meu ! D'on l'ha tret?

Va somriure amplament i va moure el cinturó de banda a banda.

–D'on es pensa que l'he tret? –va dir–. De la part de dalt dels seus pantalons, és clar.

Vaig allargar la mà fins al cinturó. No hi era.

–Vol dir que me l'ha tret mentre conduïa? –vaig preguntar, desconcertat.

Va fer que sí amb el cap, observant-me tota l'estona amb aquells ulls negres, de rata.

–És impossible –vaig dir–. Hauria hagut de descordar-me la sivella i passar tot el cinturó a través de les baguetes. L'hauria vist fer-ho. I encara que no l'hagués vist, ho hauria notat.

–Ah, però no ho ha notat, oi? –va dir, triomfant–. Va deixar caure el cinturó a la falta, i ara, tot de cop, li penjava un cordó de sabata marró dels dits–. I què me'n diu d'això, doncs? –va exclamar, mostrant el cordó de sabata.

–Què li he de dir? –vaig dir.

–Hi ha algú per aquí a qui li falti un cordó de sabata? –va preguntar, amb un somriure sorneguer.

Vaig abaixar la vista cap a les sabates. Me'n faltava el cordó d'una.

–Ostres! –vaig dir–. Com ho ha fet? No he vist que s'ajupís en cap moment.

–Vostè mai no veu res –va dir orgullós–. Mai no ha vist que em mogués ni un centímetre. I sap per què?

–Sí –vaig dir–. Perquè té uns dits fantàstics.

–Exacte! –va cridar–. Ho ha enganxat de seguida, oi? –Es va repapar i va continuar xuclant el seu cigarret casolà, fent anar el fum contra el parabrisa. Sabia que m'havia impressionat molt amb aquells dos trucs, i això el feia molt feliç–. No vull fer tard –va dir–. Quina hora és?

–Hi ha un rellotge davant seu –li vaig dir.

–No me'n refio dels rellotges dels autos –va dir–. Quina hora diu el seu rellotge?

Vaig apujar-me la màniga per mirar el rellotge de polsera. No hi era. Vaig mirar l'home. Em va tornar la mirada, somrient.

–També me l'ha pres –vaig dir.

Va allargar la mà: a la palma tenia el meu rellotge.

–Bon assumpte, aquest trasto –va dir–. De primera qualitat. Or de divuit quirats. I fàcil de col·locar, també. No hi ha mai problemes per desfer-se de coses de qualitat.

–M'agradaria recuperar-lo, si no li fa res –vaig dir, bastant malhumorat.

Amb cura, va col·locar el rellotge a la guantera de cuiro que hi havia davant seu.

–A vostè, mestre, no li pisparia res –va dir–. Vostè és col·lega. M'ha recollit de la carretera.

–M'alegra saber-ho –vaig dir.

–Tot el que faig és contestar-li les preguntes –va continuar–. M'ha preguntat de què vivia i li ho estic ensenyant.

–Què més m'ha pres?


Dahl, Roald. L'autostopista. Barcelona: Editorial Empúries, 1988. Traducció de Quim Monzó
Traduït per Quim Monzó
Amb el suport de: