Facebook Twitter

L'armari

三島由紀夫(Yukio Mishima)

HANAKO : Avui he tornat a esperar-lo a l'estació, sense defallir ni un moment, sense defallir ni un moment. No et sembla que jo he nascut per esperar? He mirat les cares dels homes que baixaven del tren. Cap no era la d'ell. Totes eren la cara d'un altre home. Tret de la de Yoshio, la cara de tots els homes, les veig com si fossin mortes. Les cares de tots els homes d'arreu del món són mortes. Totes són calaveres. De l'estació ha baixat una multitud d'esquelets que duien una cartera a la mà. Estic cansada. Oi, Jitsuko, que avui també l'he esperat tot el dia?

JITSUK O: Jo mai no he esperat res ni una sola vegada.

HANAKO : I això està bé per a tu. A tu, no et cal esperar. Però en aquest món hi ha persones que hem d'esperar. El meu cos és ple d'espera. A les flors de nit sempre els arriba el capvespre, i a les flors de dia sempre els arriba l'alba, però jo he d'esperar, esperar, esperar, esperar, espina, sí, el cos em tiba ple d'espines de rosa que el fiblen! No et sembla que la gent vivim per esperar i fer-nos esperar? I què succeeix quan el viure s'inclina per un únic sentit, el de l'espera?

Assenyala es seu cos.

És això, el meu cos? Sóc una finestra que no tanca? Una porta que no tanca?

Assenyala la porta.

Com aquella porta... Es pot viure sense dormir? Sóc, potser una nina que no dorm?
L'armari. Tres peces de teatre nô modern . Col·lecció Camaleó. Arola editors. Tarragona: 2004. pàgs. 75-76.
Traduït per Mercè Altimir Losada
Amb el suport de: