Facebook Twitter
Portada > L’espai dels traductors > Grec modern > Joan Ferraté > Quatre poemes de Kavafis

Quatre poemes de Kavafis

Konstadinos Kavafis

Un vell

Al cafè sorollós, a dins, hi seu un vell
amb el cap cot damunt la taula. Davant d’ell
té el diari, i ningú no li fa companyia.

I, en el menyspreu del seu pobre cos envellit,
pensa que, al cap dels anys, a penes ha gaudit
de quan tenia enginy, bellesa i vigoria.

Ja ho sap, que s’ha fet vell; prou que ho nota
i que ho veu.
I és com si fos ahir, que era un galifardeu.
Quin interval més curt! Que curt li sembla, ara!

Comprèn fins a quin punt el Seny l’ha ensarronat,
el mentider, a qui ell es confià —l’orat!—,
que li deia: «Demà. Tens molt de temps, encara».

Rememora els impulsos que reprimí, la por
i el goig sacrificat. I cada ocasió
perduda ara fa escarn del seu tan foll saber.

... Però, de tant rumiar, de tant recordar,
el vell s’ha atabalat. I es deixa adormissar,
repenjant-se damunt la taula del cafè.

(1897)



De la botiga

Ho posa atentament, ben ordenat,
dins una seda verda costosa embolicat.

Són roses de robins, lliris de perles,
violes ametistes, tal com ell va voler-les,

belles les veu, les flors; no com en la natura
les veia o estudiava. Tot dins de caixa ho assegura,

mostra del seu treball ardit i competent.
quan entra a la botiga algun client,

treu altres coses dels escrinys i les hi ven—superbs joiells—
braçalets i cadenes, i collarets i anells.

(1913)



Monotonia

Fuig el dia monòton, i el segueix
un altre dia idèntic, monòton. Passarà
el mateix que de nou es repeteix.
Els instants són iguals: un ve, un altre se’n va.

S’acaba el mes i porta un altre mes.
L’avenir, qualsevol se’l pot imaginar:
Serà l’ahir avorrit, i no res més.
Ja l’endemà, a la fi, no sembla un endemà.

(1908)



Candeles

Els dies del futur s’estan al davant nostre
com una fila de candeles enceses—
candeletes d’or, càlides i vives.

Els dies que han passat queden enrera,
dolorosa línia de candeles gastades;
les més acostades encara fan fum,
fredes candeles, foses i corbades.

No les vull pas veure; el seu aspecte m’entristeix,
I m’entristeix de recordar la seva llum primera.
Al meu davant, miro les meves candeles enceses.

No em vull pas girar, per no veure, i tremolar,
que de pressa que creix la línia fosca,
que de pressa que augmenten les candeles gastades.

(1899)

Les poesies de K.P. Kavafis. Traducció dels 154 poemes de l’edició alexandrina de Joan Ferraté. Barcelona: Quaderns Crema, 1987.


Traduït per Joan Ferraté
Amb el suport de: