Facebook Twitter

El procés

Franz Kafka

Primer interrogatori

A K. li va ser notificat per telèfon que diumenge vinent tindria lloc una petita enquesta sobre el seu afer. Li van indicar expressament que les enquestes com aquella se seguirien, si bé potser no totes les setmanes, en tot cas molt sovint. Per una banda, l’interès general era d’enllestir el procés de pressa, i per altra banda els interrogatoris havien d’anar molt a fons en tots els ordres, i això volia dir que serien molt fatigosos i mai no podrien allargar-se gaire. Per això s’havia escollit aquella sortida, d’interrogatoris molt freqüents però curts. Quant a determinar el diumenge com a dia dels interrogatoris, es feia per no destorbar K. en la seva feina professional. Es donava per suposat que ell hi estava d’acord, però si desitjava alguna altra data s’hi accediria en la mesura de les possibilitats. Per exemple, els interrogatoris podrien també fer-se de nit, però aleshores probablement K. no es trobaria prou fresc. Fos com fos, si K. no hi objectava res, la data de diumenge es donava per fixada. I evidentment es donava per sobreentès que ell hi havia de comparèixer, això sens dubte no calia remarcar-li-ho. Li van donar el número de la casa on s’havia de presentar; era una casa d’un carrer de barri allunyat, on K. no havia posat mai encara els peus.

K. va penjar el receptor sense respondre, un cop rebuda aquella notificació. Ja s’havia decidit a comparèixer diumenge. No hi havia dubte que li calia, perquè el procés es posava en marxa i ell ho havia d’aturar. Aquell primer interrogatori havia de ser també el darrer. S’estava meditatiu davant l’aparell, i de sobte va sentir al seu darrera la veu del vice-director que volia telefonar i es trobava el pas barrat per K. «Males notícies?», va preguntar descuradament el vice-director, no pas perquè volgués informar-se de res, sinó per allunyar K. de l’aparell. «No, no», va dir K., i es va enretirar a una banda però no se’n va anar. El vice-director va agafar el receptor, i mentre esperava la connexió telefònica es va girar i va dir: «Una pregunta, senyor K.: diumenge a primera hora, ¿que li vindria bé de venir amb un grup d’amics que es reuniran al meu iot? Jo hi tindria molt de gust. Serem força colla, i segurament hi trobarà coneguts. Hi haurà el fiscal Hasterer. Vol venir? Vingui, per favor!». K. provava de fixar-se en allò que el vice-director li deia. No era pas una cosa insignificant per a ell, perquè mai no s’havia entès bé amb el vice-director, i aquella invitació significava un intent de l’altre per conciliar-se’l, i mostrava com K. s’havia fet important al banc i tot el valor que els alts empleats donaven a la seva amistat o almenys a la seva imparcialitat. El vice-director s’humiliava en oferir-li aquella invitació, encara que ho fes mentre esperava la comunicació i allunyant-se l’aparell de la boca. Però K. hi va haver de fer seguir una altra humiliació, en dir-li: «Moltes gràcies, em sap molt de greu, però diumenge no tindré temps, ja tinc un altre compromís». «Llàstima», va dir el vice-director, i es va dedicar a la seva conversa telefònica, perquè en aquell moment li donaven la comunicació. No va ser pas una conversa curta, però K., esmaperdut com estava, es va quedar tot el temps enganxat a l’aparell. Fins que el director va penjar, no va tenir un surt, i aleshores va dir, per mirar d’excusar ni que només fos una mica la seva importuna presència: «Fa un moment m’han telefonat i m’han citat, però s’han descuidat de dir-me l’hora». «Torni a trucar i pregunti-ho», va dir el vice-director. «No val pas tant la pena», va dir K., encara que amb allò s’ensorrava encara més la seva excusa d’abans, ja no gaire perfecta. Quan se n’anaven, el vice-director li va donar encara conversa, sobre altres coses. K. també es va forçar a respondre, però no pensava sinó que el millor seria de presentar-se diumenge a les nou del matí, que era l’hora que en dies d’entre setmana obrien els jutjats.

El diumenge va fer un dia tèrbol. K. es trobava molt cansat, perquè la seva tertúlia havia tingut una cosa a celebrar i s’havien estat al cafè fins molt tard. Se’n va anar de poc que no es despertés. Amb presses, sense temps per a meditar i per a coordinar els diversos plans que s’havia empescat durant la setmana, es va vestir i, sense esmorzar, va córrer cap al barri que li havien assenyalat. El curiós va ser que, tot i que tenia ben poc temps per a badoquejar, va veure els tres empleats complicats en el seu cas, Rabensteiner, Kullich i Kaminer. Els dos primers anaven en un tramvia que va creuar el camí de K., però Kaminer seia a la terrassa d’un cafè i, tot just al moment que K. hi passava pel davant, va guaitar encuriosit per damunt la barana. Tots tres el devien veure i els devia fer estrany com corria el seu superior; una mena de bravata havia retingut K. d’agafar un cotxe: li repugnava de rebre cap auxili, ni que fos el més insignificant, de cap estrany en aquell afer; i tampoc no volia entendre’s amb ningú ni posar-lo remotament al corrent. I finalment, tampoc no li feia cap gràcia de rebaixar-se davant la comissió interrogadora amb un excés de puntualitat. De totes formes corria per arribar al més prop possible de les nou, encara que ni tan sols l’havien convocat per a cap hora determinada.

Kafka, Franz. El procés. Barcelona: Proa, 1966, pp.59-61.

Traduït per Gabriel Ferrater
Amb el suport de: