Facebook Twitter
Portada > L’espai dels traductors > Bernard Lesfargues > L'ampleur de la tragédie

La magnitud de la tragèdia

Quim Monzó

Es va passejar entre les atraccions sense pujar en cap. Mirava els autos de xoc, les barraques de tir, la muntanya russa, la nòria, els cavallitos, els karts, plens de rialles infantils. Potser el que hauria de fer era afanyar-se a engendrar un fill. Un fill (diuen) és la perllongació d’un mateix. Durant mitja hora, va fixar-se amb interès en els nens que veia. Si tingués un fill potser sentiria que no moria tant. Però potser pensava això precisament perquè no en tenia cap, de fill. Potser si en tingués veuria que cap vida no continua en cap altra, ni que se l’hagi engendrat. Potser. ¿En voldria ser la mare, la Maria-Eugènia? Només de pensar-ho se li va escapar el riure. ¿I la Maria-Helena? Cap de les dues no voldria. Però podia llogar una dona per fer-li un fill, una d’aquestes dones que s’ofereixen a dur l’òvul fecundat d’una altra dona que no el pot concebre. L’única diferència seria que hi hauria de prestar, també, l’òvul. Amb diners, no havia d’haver-hi problemes. ¿Quant li cobraria per l’òvul, a més del que li cobrés per concebre: un parell de milions, cinc milions? Cinc milions afegits als deu o quinze que li costaria convèncer-la de concebre-l’hi: posem vint milions en total. Però, per molt que s’afanyés a fecundar una dona, gairebé no tindria temps de saber si havia quedat embarassada, i encara menys de saber si l’embaràs havia arribat a bon port. A no ser que la fecundés immediatament (i immediatament volia dir aquell mateix dia o l’endemà o abans que acabés la setmana), moriria abans que pogués certificar que, efectivament, la llavor havia germinat. Però potser l’error era pensar en una única dona, en trobar una dona i pactar-hi l’embaràs. La solució (ara li semblava clar; no sabia per quanta estona) havia de ser tota una altra: anar pel món embarassant totes les dones que se li posessin a l’abast. Així, les probabilitats augmentarien. Potser, entre cinquanta dones inseminades, n’hi hauria alguna que deixaria que la natura seguís el curs. Però, ¿com intentaria convèncer-les que no fessin servir píndoles, ni preservatius, ni dispositius intrauterins, o el que s’hi fiquessin? Els diria que s’havia fet la vasectomia, o els juraria que faria marxa enrere en el moment precís i, en el moment precís, no la faria. Però, ¿hi hauria cap dona que s’ho cregués, que confiés en un desconegut, per molt que li jurés haver passat per la vasectomia? Les que prenien píndoles, calia rebutjar-les d’entrada. ¿I si, malgrat tot, un cop embarassades decidien avortar? ¿Qui li assegurava que la ingrata, un cop prenyada, no avortaria per uns mesquins interessos personals? Ai, els proavortistes! Va girar el cap buscant cartells proavortament, disposat a arrencar-los tots. Però no n’hi havia cap; feia anys que no se’n veien gaires.

 

MONZÓ, Quim, La magnitud de la tragèdia. Barcelona: Quaderns Crema, 1989.

 

Traduït per Bernard Lesfargues
Amb el suport de: