Facebook Twitter
Portada > L’espai dels traductors > Bernard Lesfargues > L’ombre de l’eunuque

L’ombra de l’eunuc

Jaume Cabré

Els policies que vigilaven, amb ulls i bigotis de fura, la gent que baixava del tren de Puigcerdà, no van percebre els batecs exagerats del cor d’en Rossell quan va passar pel seu costat fent veure desesperadament que acompanyava la dona del somriure i el seu fill, la seva filla, de bolquers. I quan aquell inspector del cabell blanc i ulleres enfosquides, encara a una vintena de metres, va iniciar el gest de desconfiar d’en Rossell i aquest es va veure amb dos trets al cap, ran de les andanes, una mil·lèsima de segon abans que es llancés sota el tren per mirar d’escapar entre les vies, com les rates, va veure com la dona, sense abandonar el somriure, li posava la nena entre les mans i li deia, té, pare, agafa l’Anna un moment, que em pesa molt, i se li va agafar del bracet sense deixar de caminar de cara a l’inspector desconfiat i ara una mica desorientat… I van passar pel seu davant mentre ella deia, amb una veu cristal·lina que era per recordar tota la vida (llàstima que n’hi quedés tan poca!) que avui farem peix per sopar, perquè en Tonet ens ha portat verat.

—Sí. M’agrada molt, el verat.

L’inspector ja quedava al darrere i foradava el clatell del Rossell però de seguida era distret pel seu col·lega, que amb un cop de colze li assenyalava cap a un altre home solitari que arrossegava la seva desesma per l’andana, segurament encaboriat a saber com s’ho faria per arribar a mitjans de mes.

Van sortir de l’Estació de França en silenci, i un cop al carrer, barrejats amb la fressa dels taxis i els tramvies, per fi la dona, discretament, es tombà i mirà per damunt de l’espatlla d’en Rossell.

—Eh que em farà el favor de tornar-me la criatura?

En Rossell ho va fer i, no sabia com, però li van sortir dues llàgrimes espesses perquè s’havia adonat que no estava sol i que valien la pena tantes pors.

—Moltes gràcies, senyora. No ho oblidaré mai.

—Jo tampoc. He passat molta por.

—Vol que l’acompanyi a algun lloc?

—Suposo que és millor que vostè s’allunyi d’aquí, senyor. —Els llavis d’aquella dona eren molt bonics—. A més, visc aquí davant mateix.

En Rossell es permeté de fer un pessic a les galtes de la nena: «Adéu, filla, Anna», va sentir-se que li deia. I amb els llagrimots convertint aquella dona en una visió esborradissa, va afegir, com a prova d’amor: «Feia cinc anys que no tenia una família». I va desaparèixer, corrents, per no veure el rostre de la dona, i s’enfilà al tramvia que en aquell momentengegava amb un gemec mandrós, camí del centre.

 

<CABRÉ, Jaume, L’ombra de l’eunuc. Barcelona: Proa, 1996.

Traduït per Bernard Lesfargues
Amb el suport de: