Facebook Twitter
Portada > L’espai dels traductors > Català > Dolors Udina > L'ampla Mar dels Sargassos

L'ampla Mar dels Sargassos

Jean Rhys

Diuen que quan s'acosta el perill hom ha d'unir-se i això es el que van fer els blancs. Però nosaltres no érem del seu bàndol. Les senyores de Jamaica no havien aprovat mai la meva mare, «perquè era molt seva», deia Christophine.

Era la segona esposa del meu pare, massa jove per a ell, pensaven i, pitjor encara, una noia de Martinica. Quan li vaig preguntar per què ens venia a veure tan poca gent, em va dir que la carretera de Spanish Town a la finca de Coulibri, on nosaltres vivíem, estava en molt mal estat i que la conservació de carreteres era ja cosa del passat. (El meu pare, els visitants, els cavalls, el sentir-se segur al llit, tot això pertanyia al passat.)

Un altre dia vaig sentir-la parlar amb el senyor Luttrell, veí nostre i el seu únic amic.

—És clar que ells tenien les seves desgràcies particulars. Encara esperen la compensació que els anglesos els prometeren quan es va aprovar la llei d'emancipació. Alguns esperaran molt de temps.

¿Qui hauria dit mai que el senyor Luttrell seria el primer que es cansaria d'esperar? Un vespre tranquil, va disparar contra el seu gos, se n'anà nedant mar endins i va desaparèixer per sempre. No va venir cap administrador d'Anglaterra a tenir cura de les seves propietats, Nelson's Rest es deien, i forasters de Spanish Town hi anaven a xafardejar i a discutir la tragèdia.

—Viure a Nelson's Rest? Ni per tot l'amor ni els diners del món. Un lloc infortunat.

La casa del senyor Luttrell va quedar buida, els finestrons copejant amb el vent. Ben aviat els negres digueren que la casa estava encantada, que no s'hi acostarien. I ningú no vingué mes a casa nostra.
Em vaig acostumar a dur una vida solitària, però la meva mare encara feia plans i tenia esperances. Potser havia de concebre-les cada cop que passava per davant d'un mirall.

Encara muntava a cavall cada dia sense preocupar-se que els negres que estaven per allà en grups es mofessin d'ella, sobretot quan els seus vestits de muntar a cavall es varen anar fent tronats (es fixen en els vestits, saben on hi ha diners).

I així, un dia, molt de matí, vaig veure un cavall que jeia sota 1'arbre del frangipà. M'hi vaig apropar però no estava malalt, era mort, i tenia els ulls negres de tantes mosques. Me'n vaig anar corrents i no ho vaig dir a ningú perquè, vaig pensar, si no ho dic a ningú pot ser que no sigui veritat. Però aquell mateix dia, una mica mes tard, Godfrey el va trobar, havia estat enverinat.

—Estem perduts —va dir la meva mare—, ¿què serà ara de nosaltres?

Godfrey va dir:

—No puc vigilar el cavall dia i nit. Sóc massa vell. Quan els vells temps se'n van, que se'n vagin. No serveix de res mirar de retenir-los. El Senyor no distingeix entre negres i blancs, blanc i negre es el mateix per Eli. No passeu pena, que els justos no seran mai abandonats.

Pero no podia deixar de passar-ne. Ella era jove. No podia conformar-se i no intentar recuperar tot el que havia fugit tan sobtadament, sense cap mena d'avís.

—Un es cec quan vol ser cec —li va dir la meva mare amb ràbia—, i sord quan vol ser sord. El vell hipòcrita! Ell sabia el que anaven a fer.

—El diable es el príncep d'aquest món -—digué Godfrey—, però aquest món no dura pas massa per a l'home mortal. La meva mare va convèncer un metge de Spanish Town
perquè visites el meu germà petit, Pierre, que caminava tentinejant i no podia parlar amb claredat. No sé què li va dir el metge o què li va dir ella a ell, però el metge no va tornar mai mes i després d'aquell dia ella va canviar. De sobte, no gradualment. Es va anar fent magra i silenciosa i, a la fi, es negà totalment a deixar la casa.

El jardí de casa era gran i bonic com aquell jardí de la Bíblia: allà creixia l'arbre de la vida. Però s'havia tornat agrest. Els camins eren coberts d'herbes i l'olor de les flors mortes es barrejava amb l'olor fresca de les vives. Sota les falgueres, altes com falgueres de bosc, la llum era verda. Les orquídies florien fora de l'abast o, per una raó o altra, mai no podien tocar-se. L'una tenia forma de serp, l’altra era desfullada, com un pop amb tentacles marrons, llargs i prims, penjant d'una rel retorçada. Dues vegades l'any l'orquídia com un pop floria; llavors no ensenyava ni un trosset de tentacle. Era una massa campaniforme de colors blancs, malves i púrpures de molt bon veure. L'aroma era dolç, i penetrant. Mai no m'hi vaig acostar.

Tota la finca de Coulibri s'havia tornat agresta com el jardí, tot convertit en arbust. Ja no hi havia esclavitud, ¿per què, dones, havia de treballar algú? Això no em va entristir mai. No recordava aquell lloc quan era pròsper.

Jean Rhys, L’ampla mar dels Sargassos, Columna, 1987.
Traduït per Dolors Udina
Dolors Udina, 2016
Comentaris sobre traduccions
Un misteri apassionant
per Dolors Udina
Fragments
I never gave a lock of hair away - Elizabeth Barrett
Wide Sargasso Sea - Jean Rhys
Bibliografia
Cercador de traductors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: