Facebook Twitter
Portada > L’espai dels traductors > Anglès > Eduard Castanyo > Les cendres d’Àngela

Les cendres d’Àngela

Frank McCourt

Mon pare i ma mare s’haurien d’haver quedat a Nova York, on es varen casar i on jo vaig néixer. En comptes d’això, varen tornar a Irlanda quan jo tenia quatre anys; el meu germà, Malachy, tres; els bessons, Oliver i Eugene, amb prou feines si tenien l’any, i la meva germana, Margaret, ja era morta.

Quan rememoro la meva infantesa em pregunto com vàrem poder arribar a sobreviure. Va ser, evidentment, una infantesa miserable: les infanteses felices no valen el vostre temps. Pitjor que la infantesa miserable habitual és la infantesa miserable irlandesa, i encara pitjor és la infantesa miserable irlandesa i catòlica. Arreu, la gent presumeix i somica explicant les seves desgràcies, però no hi ha res de comparable amb la versió irlandesa: la pobresa, el pare alcohòlic, xerraire i dròpol; la mare pietosa i vençuda que gemega a la vora del foc; capellans pomposos; bèsties de mestres; els anglesos i les coses terribles que ens varen fer més de vuit-cents anys.

Per sobre de tot anàvem molls.

Sobre l’oceà Atlàntic grans capes de pluja es reunien per pujar a poc a poc pel riu Shannon i instal·lar-se permanentment a Limerick. La pluja deixava la ciutat mullada des d’Any Nou fins a Cap d’Any. Creava una cacofonia de tos aspra, raucs bronquials, xiulets asmàtics, gralls tísics. Convertia els nassos en fonts, els pulmons en esponges bacterianes. Feia aparèixer cures a cabassos: per alleujar el catarro es bullien cebes amb llet i pebre; per a la congestió es feia un pasta amb farina bullida i ortigues, s’embolicava amb un drap i es feia petar, amb força, sobre el tòrax.

D’octubre a abril les parets de Limerick relluïen d’humitat. La roba mai no s’eixugava, els vestits de tweed i els abrics de llana allotjaven coses vives, i de vegades en brotaven vegetacions misterioses. Als pubs, el vapor s’elevava dels cossos i de la roba humida per ser inhalat amb el fum de cigarretes i pipes, tot mesclat amb les emanacions ràncies de la cervesa negra i el whisky abocats a terra, i amb el toc de pixums que venia de les comunes de fora, on molts homes vomitaven la setmanada.

La pluja ens empenyia cap a l’església: el nostre refugi, la nostra força, el nostre únic lloc sec. A missa, a benedicció, a les novenes, ens arraulíem en colles humides, pesàvem figues amb la lletania del capellà, mentre el vapor tornava a elevar-se de la nostra roba per barrejar-se amb la dolçor de l’encens, les flors i les espelmes.

Limerick tenia fama de pietosa, però nosaltres sabíem que només era per la pluja.

Frank McCourt, Les cendres d’Àngela, Barcelona, Columna, 1998.

Traduït per Eduard Castanyo
Amb el suport de: