Facebook Twitter
Portada > L’espai dels traductors > Xavier Farré > La sort de l'empelt

La sort de l'empelt

Visat núm. 20
(octubre 2015)
per Xavier Farré
Al principi va ser un tast, uns intents, segurament maldestres; bé, maldestres del tot. Aprenia llengües per poder llegir els poetes d’algunes literatures determinades. I després, encara que no en sabés parlar la llengua, però quan ja n’havia adquirit un cert coneixement per poder-la llegir de manera fluïda, en traduïa alguns poemes, per a mi, per poder-los entendre. Jo n’era el traductor, l’intèrpret i el receptor. Tot a la vegada. I el receptor ja tenia una visió diferent del poema de la que tenia el traductor, o potser l’intèrpret?

Després, va venir el repte més important, aprendre el polonès, una llengua eslava que abans no havia sentit parlar mai; era un cas diferent del de les altres llengües que sí que havia sentit en algun cop o altre. Va ser la fascinació per poetes que escrivien en aquella llengua que m’hi va dur. Un seguit de circumstàncies que ja he explicat en alguna altra oportunitat, i en les quals s’entrellacen els noms de Seamus Heaney, Joseph Brodsky, Derek Walcott, que em porten a Czesław Miłosz i Zbigniew Herbert primerament i principalment. Volia aprendre polonès per llegir aquests poetes, després va venir l’absorció de la llengua per tot arreu, les experiències al país i amb la llengua. I la traducció.

Més endavant, a mesura que m’he anat endinsant en el món de la traducció, he ampliat l’espectre de gèneres de les obres literàries que passava d’una llengua a una altra: la narrativa, l’assaig literari, el teatre (amb una variant força curiosa, que és la del sobretitulat), però per a mi el gènere a què em volia dedicar i en el qual vaig començar i al qual sempre he continuat lligat és la poesia. De fet, quan vaig començar a traduir no m’havia plantejat dedicar-m’hi plenament, l’únic que pretenia era oferir als lectors de la meva llengua alguns autors que, pensava, podien aportar una visió diferent de la poesia, una manera pròpia d’encarar la realitat, la no-realitat, la història, la frontera que ens uneix i ens separa, de nosaltres i del món i de la realitat. En definitiva, volia que hi hagués uns autors, uns poetes, que formessin part també de la nostra tradició, que l’ampliessin. Per a mi, la traducció literària sempre va lligada als conceptes de frontera i de tradició. Tota tradició literària s’alimenta i actua en dues direccions: de la pròpia creativitat dels autors que han escrit (fa segles, fa anys o ahir mateix) en aquella llengua, i els que han estat incorporats des d’altres llengües. No voldria entrar en l’etern debat de l’anostrament i l’estranyament; considero que cada obra necessita una manera de ser tractada i traduïda diferentment, però sí que és cert que fins i tot quan s’intenta un anostrament absolut apareix sempre una escletxa de l’altra llengua, de l’altra cultura. L’empeltament és el que fa continuar la tradició endavant, perquè la va alimentant.

Com deia abans, en principi pensava que aquella activitat seria complementària, però resulta que ha anat agafant més i més terreny: la traducció ha esdevingut una activitat que m’ocupa bona part del dia (físicament) i les 24 hores sense parar (mentalment). La traducció ha passat a ser aquell element ja quasi indissoluble de la meva persona, visc en i per a la traducció, s’ha infiltrat arreu i sotmet als seus dictats qualsevol pensament, qualsevol lectura. Ja no llegeixo com abans, sinó que en la lectura hi ha un altre nivell: com sonaria això en...? Com m’ho faria per poder traduir aquest joc? O, en el cas que ja siguin obres traduïdes, què hi devia haver en l’original perquè s’hagi triat aquesta estructura? I fins i tot no sé si la meva pròpia obra de creació no està marcada en alguns moments excessivament per la traducció, tot i que moltes vegades l’estranyesa que hi ha és pretesa, deliberadament volguda.

La darrera reflexió em porta a un altre dels punts més discutits en la traducció, una idea que ja s’ha convertit en un clàssic, tant com el de l’estranyesa i familiarització. És el clàssic que apareix en totes les trobades en què es parla de la traducció de poesia. Ja m’afanyo a contestar directament no, no és necessari que el traductor sigui un poeta; es converteix en poeta en el moment de fer la traducció. I amb tot, aquí torna a aparèixer el concepte de la tradició. El que sí ha de saber és com funcionen les formes poètiques en totes dues literatures per veure quin marge de maniobra pot tenir i quin és el resultat que vol assolir. La poesia no és com la prosa (encara que la pregunta de si el traductor ha de ser narrador també podria ser pertinent aquí), no assimila amb tanta facilitat totes les innovacions que apareixen, i les estructures que la conformen sempre són allà, en el poema, sigui de manera latent, sigui en absència o sigui en presència. Aquest fet determina totes les tries del traductor. Per exemple, en les meves traduccions de Miłosz aplico diferents opcions segons el poema. Tot el cicle «El món (poema ingenu)» és molt diferent del cicle «Sis conferències en vers». Cada poema, cada peça, cada autor et demana com cal encarar la traducció. Evidentment que no són els seus esperits els que invoquem, sinó que és a través de la tasca d’interpretació, d’aquí que l’intèrpret, com deia més amunt, esdevingui diferent del traductor i alhora continuï sent ell.

De les provatures, del tast, a la fascinació, i d’aquí a l’amarament absolut; la traducció s’ha apoderat de tots els espais, ha esdevingut un nou espai en què un viu i conviu amb moltes altres veus. Un espai de difícil equilibri, en què s’han de trobar els mots necessaris, en què s’han de trobar les diferents tradicions. Potser aquells primers intents ja determinaven tota la meva visió posterior, quan volia fer-me més comprensibles uns versos, i era, en el fons, fer-me més comprensible tot un món; la traducció és sempre un intent, sense pausa. Un intent al qual no podem renunciar mai.

Amb el suport de: