Facebook Twitter
Portada > L’espai dels traductors > Helena Valentí > Helena Valentí, indòmita i errant

Helena Valentí, indòmita i errant

Visat núm. 5
(abril 2008)
per Eva Caro
Indòmita i errant és com sovint s’ha definit la figura d’Helena Valentí. Traductora de professió, escriptora i assagista, va dedicar la major part de la seva vida a la traducció.

Entre els autors que traduí al català o a l’espanyol destaquen: Horaci, William Blake, Patricia Highsmith, Katherine Mansfield, Robert Graves, Marilyn French, Nicholas Guild, Naguib Mahfuz, Harold Robbins, Bernice Rubens, Roger T. Taylor i Graham Greene. És però amb les traduccions de l’anglès al català d’Al far i Una cambra pròpia de Virginia Woolf, i d’El quadern daurat de Doris Lessing a l’espanyol, que obtingué un gran reconeixement en el camp de la traducció. És coneguda la forta admiració i influència que sentí Valentí per aquestes dues autores angleses en l’aspecte professional, especialment pel que fa a Doris Lessing, autora amb qui pogué entrevistar-se després de traduir El quadern daurat.

L’autora va néixer a Barcelona l’any 1940 en un ambient burgès i catalanista. Va créixer envoltada d’intel·lectuals i escriptors amics del seu pare, Eduard Valentí (professor, traductor i especialista en modernisme literari català), com ara Gabriel Ferrater o Rosa Leveroni. Estudià la carrera de filosofia i lletres a Barcelona que abandona l’any 1962, moment en què decideix exiliar-se a Anglaterra a cursar un lectorat d’espanyol. Aquest refugi o exili voluntari la posa en contacte amb una societat i una Anglaterra de joves rebels, activitat política i emancipació familiar pròpies dels seixanta. L’efervescència i l’eufòria social de Londres condueixen l’autora a una vida més independent, i és el moment en què comença a traduir els seus primeres treballs, entre els quals s’inclou la traducció de l’obra d’Horaci: Epístola a los pisones (1961). Valentí resideix gairebé deu anys a Anglaterra traduint poesia, art, novel·la i història, entre d’altres, fins que retorna del seu exili a Catalunya cap al 1974. La traducció continua sent el seu mitjà de vida i resideix la major part del temps entre Barcelona i Cadaqués.

A banda de traduir, Valentí va escriure quatre novel·les curtes: L’amor adult (1977), La solitud d’Anna (1981) La dona errant (1986) i D’esquena al mar (1991), encara que reconeix que L’amor adult és més un recull de contes que no pas una novel·la. Les seves obres han estat qualificades d’estil literari imprecís, incatalogable, encara que proper al «realisme brut» nord-americà amb el qual també va sentir-se influenciada l’autora, segons explicà. Valentí, conscient de la influencia literària rebuda de les grans escriptores feministes que traduí al català o a l’espanyol, com ara Doris Lessing, escull distanciar-se’n i no deixar rastre d’aquesta influència per experimentar un estil personal, en què la quotidianitat com a tema central i la falta d’estructura i antiliteralisme defineixen la seva narrativa. Cal remarcar que Valentí no escriu només una narrativa curta i desestructurada, sinó que es tracta d’una narrativa a contracorrent i transgressora del que es coneix com la vella escola de la narrativa catalana del segle XX.

Els quatre conceptes recurrents en l’obra de Valentí són: l’estimació de la dona per l’home en un món masculí, la contraposició de la dona tradicional i familiar vers la dona independent, la vida quotidiana amb el seu respectiu assossegament i realisme, i el mar, freqüent escenari de les seves novel·les amb un clar simbolisme vers els seus personatges. Valentí escriu, a més a més, sobre les relacions i sentiments de dones amb altres dones. Tot i que la van voler encasellar en el que es coneix com a literatura feminista, ella rebutjà aquest parentiu, definint la seva obra com una activitat o exercici necessaris per determinar la seva pròpia veu, i que no va pretendre mai seguir cap estil o corrent literari.

Valentí morí l’any 1990 de càncer, havent traduït l’any anterior l’obra Viatges indiscrets, de Lisa St. Aubin, la seva última traducció al català. Segons el cercle d’amics més propers a l’autora i familiars, encara avui s’entreveu, entre les línies de les seves traduccions, Helena Valentí, dona transgressora, errant —com titula una de les seves novel·les— i carismàtica. Una traductora que contribuí a la difusió de la literatura internacional i va traslladar les obres literàries d’Europa per als lectors catalans

Amb el suport de: