Facebook Twitter
Portada > L’espai dels traductors > Joan Sales > La traducció com a treball de reescriptura

La traducció com a treball de reescriptura

Visat núm. 3
(abril 2007)
per Marta Pasqual
Arran del projecte cultural del Noucentisme, marcat per una clara voluntat d’universalitzar la literatura catalana, molts escriptors del moment, com ara Josep Carner, Carles Riba o Josep Maria de Sagarra, van decidir dedicar bona part del seu temps a la traducció de les grans obres de la literatura universal. Les traduccions permetien, a més, en un moment de renovació de la llengua, la fixació d’un model de català literari basat en les normes fabrianes.

L’esclat de la guerra, però, va truncar sobtadament aquest projecte que no es reprendria, si bé sota unes directives lingüístiques i estilístiques molt diferents, fins a principi de la dècada dels seixanta, moment en què es produiria un nou impuls editorial. Joan Sales hi posaria el seu particular gra de sorra.

D’entre les diverses activitats que Joan Sales va dur a terme, cal destacar la seva tasca com a traductor. Des de l’any 1958 fins al 1963, va realitzar un total de set traduccions. Al català, va traduir: Entre dos silencis, d’Aurora Bertrana (escrita originàriament en espanyol), El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzaki, Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski, El garrell, de Loís Delluc i Thérèse Desqueyroux, de François Mauriac. A l’espanyol, va traduir Madame Bovary i Salammbô, de Gustave Flaubert i, segons escriu el mateix Sales en una nota a peu de pàgina de la «Introducción» que acompanya la seva traducció de Madame Bovary, també va traduir, durant el seu exili a Mèxic, Bouvard et Pécuchet, encara que no es té constància que aquesta traducció s’arribés a publicar mai.

De totes aquestes traduccions, ens centrarem en Entre dos silencis que, de fet, es va publicar sense ser signada pel traductor, és a dir, silenciant que es tractava d’una traducció.

Tal com es desprèn de diversos pròlegs que precedien les traduccions de Club Editor, Sales era partidari d’acostar l’autor al lector. És a dir, l’objectiu —sovint parlava de copsar l’essència d’una novel·la o de reproduir l’estil d’un autor— era causar al lector català el mateix efecte que el text original havia causat al lector del país en qüestió. D’aquesta manera, justificava la introducció de canvis, ja fossin ampliacions o bé supressions. El fet de defugir la literalitat textual, el cèlebre mot à mot, es posava al servei de la recerca d’una «literalitat d’esperit». El traductor no era un autòmat que buscava les correspondències lèxiques de totes i cadascuna de les paraules que conformaven l’original, sinó algú que havia de recrear una obra artística i esdevenir, per tant, un autèntic reescriptor.

Ben aviat, l’any 1945, Sales ja va posar les bases d’allò que acabaria essent la seva concepció sobre la traducció. Des de les pàgines de Quaderns de l’Exili, va explicar que «traduir és una cosa necessària i normal» i que «quan un país és sa, la tasca de traduir es fa modestament, en silenci», amb la finalitat de fer oblidar al lector que llegeix una traducció. Ara bé, aquest objectiu s’ha de dur a terme de manera imperceptible, sense farcir la literatura autòctona d’una literatura estrangera, és a dir «domesticant-la», maquillant-la, forjant un text nou que sigui capaç de funcionar per ell mateix i que es pugui integrar al nou univers cultural «en silenci», com si no hi hagués hagut trasllat. Aquest objectiu exigirà, forçosament, modificar en major o menor grau el text que es tradueix.

Pel que fa a Entre dos silencis, novel·la escrita per una autora ja catalana, el traductor s’allibera de la complexa tasca d’haver d’integrar el text a un nou univers cultural, però l’operació de reescriptura, lògicament, té lloc igualment. Després que Aurora Bertrana retornés a Catalunya l’any 1949, va tenir la necessitat de novel·lar les seves vivències a Etobon, un poble de la Haute-Saône, on tots els homes havien estat afusellats pels nazis. Pel caràcter antinazi del llibre, tot i que escrit en espanyol, les editorials van rebutjar la proposta. En aquest punt, Xavier Benguerel va proposar a l’escriptora de publicar-la a «El Club dels Novel·listes». La traducció al català aniria a càrrec de Joan Sales.

En el Fons Prudenci i Aurora Bertrana de la Universitat de Girona es conserven quatre mecanoscrits de la novel·la. Tots ells escrits en espanyol, duen per títol «La aldea sin hombres» tot i que al mecanoscrit original, ratllat sota el títol, s’hi pot llegir encara el primer títol: «Cementerio de los fusilados». Es tracta del primer canvi introduït per Sales, que decideix titular la novel·la Entre dos silencis. Aquesta modificació tindrà conseqüències importants perquè Sales durà a terme una operació que consistirà en la introducció de paraules que tindran la funció de convertir el silenci en l’autèntic protagonista de la novel·la. Així, escampades al llarg de tota la novel·la, es descobreixen desenes de frases referides al silenci i inexistents en el manuscrit espanyol: «el riu glaçat callava; callava la font, callaven els arbres sense fulles», «escoltà aquell gran silenci del poble», «quin silenci, Déu meu, quin silenci!» «Aquest silenci de fora... i aquest altre, més anguniós, el de dins... Perduda entre dos silencis». Però Sales no només es limita a inventar-se frases que contenen el mot silenci, sinó que també juga amb la modificació de certs detalls. Un exemple és que fa callar la veu d’un personatge. Allà on Bertrana escrivia «bona nit», Sales elimina la frase per deixar pas al silenci més eixut. Un altre exemple, que es pot veure en diverses ocasions, és que on l’autora havia decidit fer explícits els sentiments dels personatges, el traductor es limita a fer una descripció externa de la situació.

Al començament de la novel·la, és possible anar acarant els capítols de l’autora i del traductor, però arriba un punt en què Sales opta per aglutinar episodis i la correspondència es trenca. Són moltes les modificacions que es poden detectar entre l’original i la traducció; unes modificacions que afecten tant aspectes lèxics, estilístics i narratius i que van des del detall més absolut fins a allò més general: l’eliminació de nombrosos verbs de dicció, la voluntat de fer menys explícita la violència, encara que no per aquest motiu menys dolorosa, la desaparició de paraules com «héroe» i «heroísmo», l’eliminació de descripcions que contenen colors verds (un color que, per a Sales, no té cabuda dins un panorama tan desolador), la supressió d’alguns noms, no només de persones (Ada, per exemple, passa a ser simplement una «vella»), sinó també d’animals, així com l’eliminació d’alguns personatges secundaris, la invenció d’episodis sencers, les modificacions argumentals que poden fer irrompre un personatge en un moment en què no figurava en l’original, etc.

En definitiva, si intentem sistematitzar l’activitat «intervencionista» de Sales, ens adonem que allò que fa consisteix, en general, a treure, eliminar, reduir, simplificar..., amb la finalitat d’arribar a l’essència. Aquesta operació que, d’entrada, pot semblar devastadora dóna com a resultat una major claredat i exactitud. Es despulla qualsevol detall de tot allò que resulti massa evident o reiteratiu, perquè molts esdeveniments, per si sols, ja aporten una gran força semàntica. El fet d’augmentar la sobrietat i, per tant, de reduir l’exaltació, paradoxalment, té com a resultat un text més àgil que manté, però, el missatge profund que Bertrana va voler transmetre.

Tot plegat, hauria quedat en silenci —ja hem avançat que la novel·la que va publicar Club Editor no contenia cap rastre que permetés al lector assabentar-se que el llibre que tenia a les mans era una traducció—, si no fos perquè la mateixa Bertrana, en les seves Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya, va referir-se a aquest episodi: «La traducció no la vaig fer jo, sinó en Joan Sales. Es va permetre de modificar una pila de coses, modificacions de les quals no em vaig assabentar fins molt temps després perquè no m’havien donat les galerades a repassar i també perquè jo tinc el mal costum de no rellegir mai cap llibre meu un cop publicat».

Sigui com sigui, el resultat és una obra que es desplega com un text d’una gran qualitat literària i que encaixa perfectament amb el tipus de novel·la que El Club triava per traduir i per publicar en general, una novel·la de «to realista i actual», amarada d’una religiositat profunda, feta de vida i de mort i sempre plena de les contradiccions que comporta qualsevol visió antimaniqueïsta del món. Encara que el text no es presenti com una traducció, és important que la novel·la funciona per ella mateixa, sostenint-se, únicament, sobre cadascuna de les paraules que la constitueixen.

 

Amb el suport de: