Facebook Twitter
Portada > L’espai dels traductors > Silvia Monrós > Places, ponts i altres fragments

Places, ponts i altres fragments

Visat núm. 3
(abril 2007)
per Silvia Monrós
Una dècada o mitja vida? Ha passat, fet i fet, més d’una dècada des que preparava la versió sèrbia de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (Narodna knjiga, Beograd, 1998). La vaig escriure en un ordinador del qual ara mateix només en recordo el nom, Žika, l’equivalent a Pep o, millor encara, a Quico. Es tractava d’un rudimentari 286 que, tanmateix, fou un bon company de viatge en els meus primers passos virtuals.

Ha transcorregut, doncs, més d’una dècada des d’aquella primera traducció catalana, i ara torno a estar molt il·lusionada perquè una editorial de Belgrad planeja anar publicant successivament les obres d’altres escriptors catalans contemporanis. I m’han encomanat la tasca, confiant no només en les meves traduccions sinó també en la proposta que els faré. En aquest sentit, tot i haver de viatjar ben aviat a Barcelona, ja m’he fet comprar i enviar els següents llibres: La força de la gravetat, de Francesc Serés, El amante bilingüe, de Juan Marsé, La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, El millor dels mons, de Quim Monzó, L’últim llibre de Sergi Pàmies, de Sergi Pàmies, i El pont de foc, de Rafael Argullol, de qui ja he traduït diversos assaigs. Sobre Montserrat Roig vaig escriure fa molts anys, i a més vaig gaudir contribuint a la seva divulgació entre els meus familiars a l’Argentina....

Un altre editor de Belgrad em va encarregar la traducció de La clau Gaudí, d’Esteban Martín i Andreu Carranza. Aquells que l’han llegit, extasiats, exclamen que, si bé d’entrada es preguntaven què és això —més esoterisme, uns nous templaris, un nou codi Dan Brown?—, a mesura que s’endinsaven en la lectura, s’adonaven que feia temps que no havien tingut a les mans una història tan autènticament apassionant. No hi ha dubte que el públic lector —mal m’està dir-ho— sap reconèixer una bona traducció i, evidentment, un bon prefaci... Malauradament, aquesta traducció encara no ha sortit d’impremta, tot i que l’editor em va dir que volia publicar-la abans de les vacances d’estiu, com si la gent anés a la platja amb un totxo de cinc-centes pàgines sota el braç. Sigui com sigui, vaig fer aquesta traducció en un mes i mig, en comptes de fer una volta per la Índia amb la meva filla, la qual —igual que el meu fill— va néixer a Belgrad, però fa anys que viu a l’Argentina. Ella, enamorada de la Patagònia i les seves ballenetes, anomenades «las gordas». Ell, entusiasmat amb el barri porteny de San Telmo i de les amistats que hi fa amb xavals de tot al món (llegiu, si no, El quinteto de Buenos Aires, de Manuel Vázquez Montalbán). En fi, el llibre en qüestió encara està per publicar i, mentrestant, ja ha sortit a Croàcia. En efecte, l’octubre passat vaig tenir l’honor de ser convidada a les Trobades Internacionals de Traductors Literaris de Croàcia. Va ser en aquella ocasió que, anant d’una llibreria a una altra, vaig veure La clau Gaudí a molts aparadors. Així doncs, va resultar que en lloc d’anar a la Índia amb la meva filla a veure si trobàvem un «marajà» per a cadascuna, em vaig passar tota la tardor com si traduís del croat al serbi...

Tornem, però, a La plaça del Diamant. Quan va aparèixer la traducció en serbi, immediatament van sortir ressenyes a tots els diaris i es va presentar en nombroses televisions, suscitant una admiració incondicional pel descobriment d’aquesta gran autora. A través del procediment literari de Rodoreda i de les descripcions que la protagonista fa del seu entorn, ja es deixa entendre d’una manera suggeridora que la Colometa de les sabates blanques com un glop de llet no té res d’heroïna, ni està feta pels eterns daltabaixos de la història. Això no obstant, la protagonista aconsegueix seure al parc i apreciar, malgrat tot, unes petites fulles plenes de llum. A mi, em queda la satisfacció que a la coberta de la traducció, publicada un any abans que Sèrbia tornés a ser bombardejada —sempre per una raó o una altra—, hi aparegui la traductora asseguda al Park Güell, amb tot Barcelona als seus peus. Una Barcelona, on ella mai no hi va viure, però on nasqueren les seves ties-àvies, les bessones Nacente Sadurní. Aquelles senyores que als seus noranta-cinc anys, en un dels freqüents vols sobre l’Atlàntic, després de tantíssims anys d’enyorança, van dur la neboda a la plaça del Diamant, al barri de Gràcia, per ensenyar-li el monument dedicat a la Colometa, just en el moment que la neboda estava començant la traducció de la novel·la al serbi, en alfabet ciríl·lic...

Sílvia Monrós
Comentaris sobre traduccions
Fragments
La plaça del Diamant - Mercè Rodoreda
Bibliografia
Cercador de traductors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: