Eslovè

Slavoj Žižek i Mladen Dolar o Alenka Župančič, per anomenar només els autors més importants del que és coneix com a l’Escola de Psiconàlisi Teòrica de Ljubljana, també són eslovens. Algú haurà pensat mai que valdria la pena tenir algun dels seus llibres en català? En aquest cas seria més evident que l’opinió de que es tracta d’uns autors irrellevants, com tot el que prové d’una nació tan petita, posaria en ridícul qui ho digués, perquè la seva presència a escala mundial ja fa temps és molt important, notòria. El problema de trobar aquí tan pocs autors eslovens no és la falta de qualitat, sinó ben bé un altre. Alguns prejudicis, amb els quals és molt fàcil topar a la premsa o en les converses amb els editors, mostren que Eslovènia és considerada un país massa petit per ser interessant culturalment: »Eslovènia no és res més que una d’aquestes nacions […] que no saben ni qui són ni si té cap sentit tenir bandera i himne, però no sortir mai a la tele«, va escriure el 2003 a les pàgines de l’Avui Carlos Zanón per fer una de les poques ressenyes que s’hagin dedicat a Catalunya a algun llibre eslovè.

La mort extremadament prematura de Kosovel (1904-1926) testimonia que les condicions de vida precàries, la persecució política, sigui sota el signe que sigui, van ser una constant de la vida literària a Eslovènia. Amb la independència en 1991, la situació de la cultura eslovena s’ha vist substancialment beneficiada. S’han organitzat promocions d’autors actuals, de lectures de les seves obres recents, que no haurien estat possibles abans al nivell estatal iugoslau. Les promocions literàries organitzades més enllà del teló d’acer, sorgien des del nivell federal, els autors eren escollits segons la matriu corresponent a les repúbliques: un eslovè, cap albanès, un macedoni i els quatre escriptors que s’havien de definir a partir de la llengua comuna que empraven, el serbo-croata. Això en el millor dels casos, ja que hi ha antologies on les divisions es fonien del tot.

El fet de tenir un estat independent ha anul·lat la possibilitat de fondre la literatura eslovena en una cassola comuna. Però els factors de la poca presència internacional són de totes maneres diversos i desvinculats en bona part del poder polític. La falta de traductors prou àgils per assumir els reptes d’una traducció inversa és greu, igual com es fa notar la necessitat de formar persones capaces de transmetre la pròpia tradició literària fora de les fronteres nacionals. Alhora cal reconèixer que les subvencions a la cultura continuen essent en el nou estat poc generoses. Però hi ha també un altre factor, que cal tenir en compte. La difusió internacional de la literatura eslovena, com d’altres pobles »minúsculs«, va ser durant molt de temps un fet indesitjable. Europa ha canviat, però encara ha de canviar més, per admetre que pobles poc nombrosos puguin tenir una literatura pròpia, digna de ser coneguda més enllà de les fronteres de la seva llengua.

Els eslovens publiquen cada any uns 4.000 títols de llibres, per una població de 2 milions d’habitants, i una ciutat com Celje, amb 40000 habitants, té la seva pròpia companya de teatre que cada any estrena com a mínim cinc obres. Sens dubte, els eslovens van sobreviure i van superar la seva petitesa mitjançant un esperit rebel i sobretot mitjançant la creativitat.