Xinès

Poesia catalana de la dinastia Tang

Va escriure Roman Jakobson que «sigui quin sigui l'abast del seu imperi, la poesia és per definició intraduïble. Únicament és possible la transposició creadora». Això és torna obvi en el cas de la poesia xinesa de la dinastia Tang. La traducció de poesia clàssica xinesa ens situa en una posició límit, que evidencia una fractura que de fet es produeix en qualsevol traducció poètica i entre tota mena de llengües: sempre hi ha girs, procediments, matisos, connotacions i horitzons interpretatius impossibles de reproduir en un codi diferent. Fins i tot en la més acurada i filològica de les traduccions, el text resultant caldrà valorar-lo tant pel criteri de fidelitat al que s’hi diu i de voluntat de mimetització dels procediments poètics, com per la capacitat de bastir un text poètic líricament preuable i consistent.

La tradició literària xinesa reposa, a més, sobre una cosmovisió completament allunyada de la nostra: és una tradició literària que es desenvolupa sota una forta tutela institucional —la centralitat de la pràctica literària en la continuïtat del cos burocràtic xinès a través del sistema de les oposicions així ho determina—, una tradició que tendeix a l’idil·li i la harmonia més que no pas al conflicte o la tragèdia, que tendeix més a al·ludir i xifrar l’emoció que no pas a mostrar-la de forma evident, que tendeix més a la contemplació que a l’acció, més a la conformació que no pas a l’heroisme, que tendeix més a mostrar l’individu incorporat a una totalitat —natural o social— que no pas confrontat amb el seu entorn, que tendeix més al misticisme extàtic que al purgatiu...

¿Sobre quina mena de matèria primera, llunyana i ignota, han confegit les seves «transposicions creadores» els traductors catalans de poesia xinesa? Determinar alguns dels trets d’aquesta poesia que deriven més directament de la seva encarnació en la especificitat de la llengua i l’escriptura xinesa ens pot permetre d’intuir el buit que aboca a la reescriptura necessària i creativa. I ens permet situar la mena d’utilització i d’apropiació que n’han fet els diferents poetes catalans.

Un dels trets que singularitza la poesia clàssica xinesa és el fet que no articula el text en un fil discursiu sintàcticament travat. La poesia xinesa clàssica lliura feixos de percepcions gairebé sense filtrar-les a través de l'acció jerarquitzadora de l'organització gramatical. El minimalisme sintàctic fa que els poemes es presentin com rams de paraules diamantines —amb reflexos i facetes diferents— que ressonen entre si sense exhaurir un horitzó de sentits delimitat. L'absència de marques morfològiques en els mots (ni el temps, ni la persona, ni la categoria gramatical queden definides en els caràcters) i la naturalesa de les traces sintàctiques en la seva organització textual —especialment difuses en la poesia— expliquen l'ambigüitat generada per la polivalència funcional dels mots i expliquen també l'atemporalitat i la impersonalitat característiques de la poesia xinesa clàssica. La llengua xinesa permet un predomini del component semàntic que converteix el poema en una juxtaposició d'imatges en interacció. L'ambigüitat funcional i l'el·lipsi de nexos, modificadors, marcadors i determinants contribueixen de forma decisiva a convertir el poema en un procés de construcció de sentit germinal, inacabat, que el lector pot transitar seguint qualsevol de les diferents interpretacions sintàctiques que possibiliten els potencials de significació. I converteix qualsevol traducció en una tria dolorosa que deixa necessàriament fora totes les altres opcions.

La plasticitat i la contenció, la capacitat de suggerir emocions, d’«expressar-ho tot sense dir-ho» (Wang Shizhen) i de recrear els dinamismes de la natura es troben entre les qualitats més preuades de la poesia de la dinastia Tang. Com va dir el lletrat Wang «un poema és bo quan l’últim vers fa que el pensament s’estengui sense fi.» No és difícil trobar uns quants poemes en l’oceà incommensurable dels prop quaranta nou mil poemes de la dinastia Tang que s’han conservat. A occident se’n coneixen tot just uns centenars, especialment els signats pels quatre poetes més celebrats de la dinastia Tang: Wang Wei, Du Fu, Bai Juyi i Li Bai.

¿Per què Marià Manent, Josep Carner o més tard Joan Ferraté o Ramon Dachs es van apropar a la poesia xinesa? Va escriure T.S Eliot que «la tradició no es pot heretar, i si es vol s’ha d’obtenir amb molt d’esforç.» Els escriptors catalans van entrar en el segle XX amb una tradició literària migrada i en bona mesura adormida a les biblioteques. Una tradició que presentava, a més, la peculiaritat —limitadora segons els paràmetres estètics del moment— de trobar el seu esplendor en els períodes medievals. Evidentment, no hi van renunciar: van esmerçar molts esforços a editar, estudiar i actualitzar els clàssics catalans medievals. Però, per altra banda, els escriptors catalans es van esforçar a convertir-se en hereus d’un patrimoni literari molt més ampli: es va emprendre un camí d’eixamplament i de legítima apropiació de tradicions alienes a base de traduir clàssics de referència internacional. Les traduccions de poetes xinesos de la dinastia Tang que van fer Josep Carner, Marià Manent o Joan Ferraté, etc. s’insereixen en aquest esforç però també en una necessitat expressiva estrictament individual i en un procés més ampli de transvasament de tradicions clàssiques que es produeix a escala internacional en la literatura del segle XX.

¿Què hi han trobat, els diferents poetes del segle XX, en la poesia xinesa de la dinastia Tang? La resposta a aquesta qüestió no és tan òbvia com d'entrada podria semblar: cadascú hi ha trobat bàsicament el que hi anava a buscar. La llunyania en el temps, en l'espai i sobretot en els codis lingüístics i retòrics que xifraven aquesta poesia clàssica xinesa ha fet possible que les traduccions i les adaptacions occidentals modernes apuntin a horitzons estètics i a poètiques força diferents a partir d'uns materials de partida comuns. Comparteixen un mateix substrat imaginatiu —la ficció del poema— però cadascú l'ha reformulat en claus de dicció completament diferents. I amb funcions diverses en el marc d'uns projectes creatius molt personals.