Facebook Twitter
Portada > Diccionari de la traducció catalana > Resultats de la cerca

Resultats de la cerca

(Vilafranca del Penedès, 1905 – Barcelona, 2001). Pedagoga. Llicenciada en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, entre el 1932 i el 1939 fou professora de l’Institut Escola, on ensenyà català i llatí. Escriví poemes, que aparegueren durant els anys vint en diverses revistes, […]
(Mallorca?, 1261? – Barcelona, 1313). Teòleg i frare dominicà. Va estudiar teologia a Barcelona, París i Tolosa de Llenguadoc, va regir a París l’estudi general de Sant Jaume (1306), va ser provincial d’Aragó del seu orde (1312) i va mediar entre Jaume II i Felip IV de França […]
(el Querforadat, Alt Urgell, 1850 – Vilafranca del Penedès, 1897). Escriptor, polític i notari. Estudià al seminari de la Seu d’Urgell i filosofia i lletres, dret i notariat a Barcelona. Ingressà al Partit Republicà Democràtic i Federal, participà al I Congrés Catalanista […]
(s. xiv). Atestat documentalment en 1382 com a traductor de l’Alcorà per a Pere III.
Pseudònim de Feliu Elias i Bracons.
(Barcelona, 1894-1961). Dramaturg, poeta, pro­sista, crític teatral i periodista. Llicenciat en dret, començà la carrera diplomàtica, que aban­donà per esdevenir un professional de les lletres. Les traduccions ocuparen un lloc desta­cat en la seva producció fecunda i variada, […]
(Barcelona, 1902-1988). Anna d´Ax. Escriptora. De molt jove s’interessà per la literatura, la poesia i la música. Visqué un període especialment creatiu que s’estén aproximadament de 1945 a 1966. El 1953 publicà el llibre de poemes Insomni entre fullesi, el […]
(Barcelona, s. xiv). Funcionari de la Cancelleria reial, va ocupar els càrrecs d’escrivà de ració (1357-1359) i de protonotari de la reina Elionor (des del 1365). El 1364 s’havia casat amb Agnès, mare de Bernat Metge­, circumstància que va afavorir la carrera professional […]
(Perpinyà, 1842-1894). Un Tal. Escriptor i gramàtic, banquer i propietari rural. Autor d’una traducció incompleta de la Bíblia, avui perduda, en dialecte rossellonès, que havia d’esdevenir element essencial de la trilogia amb què volia dotar la llengua: una Grammaire […]
(Gironella, 1947). Poeta, assagista, crític literari i professor. És catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Lleida. Ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques; alguns dels treballs que hi ha donat a conèixer després han estat recollits a L’agulla […]
(Tarragona, 1945). Professor d’estètica, crític d’art i escriptor. Estudià filosofia i lletres i art dramàtic, i és catedràtic d’estètica i teoria de l’art a la Universitat de Barcelona. Com a especialista en aquest camp,ha escrit nombrosos treballs, ha col·laborat en diversos mitjans […]
(Bellpuig d’Urgell, 1891 – Solsona, 1968). Eclesiàstic i biblista. Es doctorà en Sagrada Escriptura al Pontifici Institut Bíblic de Roma. Des del 1919 fou professor del seminari de Solsona, si bé féu estades a Terra Santa, a Egipte i a Alemanya. Traduí i comentà el Càntic dels Càntics […]
(Tortosa, 1935). Professor. Després d’una etapa de vocació monàstica a l’abadia de Montserrat, estudià ciències econòmiques a Cambridge i exercí de professor d’economia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat traductor de nombroses novel·les i narracions curtes, […]
(Barcelona, 1933). Historiadora. Filla de Joan Sales, després de seguir les passes de l’exili familiar a la República Dominicana i a Mèxic, ha viscut gairebé sempre a París. La seva producció com a historiadora és extensa i variada, si bé s’ha especialitzat, com indica un títol […]
(Barcelona, 1912-1983). Novel·lista, poeta i editor. Llicenciat en dret, va combatre com a voluntari al costat de la República en la guerra civil, fet que va esdevenir l’eix de la seva única i memorable novel·la, Incerta glòria, escrita al llarg de dues dècades (la primera […]
(Maó, 1756-1811). Doctor en dret (Avinyó, 1785). Mem­bre de la Societat Maonesa (1778-1785), entitat cultural impul­sada per Joan Ramis i David Causse, el 1779 hi llegí una "Tradu­cció sobre la indo­lència", molt probablement en català, no loca­lit­zada, […]
(Tortosa, 1934 – Barcelona, 2009). Director teatral i escriptor. Després de diverses estades a Alemanya entre 1956 i 1962, on va estudiar ciències teatrals, sociologia i filosofia, va fundarl'Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual amb Maria Aurèlia Capmany (1960). Va dirigir […]
(Palma, 1869 – Llucmajor, 1958). Poeta. De clara influència verdagueriana, es donà a conèixer el 1910 amb el recull Poesies, al qual seguiren Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i el llibre memorialístic Entre el record i l’enyorança […]
(s. xiv). Cirurgià, segurament, va llicenciar-se en medicina a la universitat de Montpeller. L’any 1329 va dedicar a l’infant Ramon Berenguer, comte de Prades, la traducció catalana de la Chirurgia parva de Lanfranc de Milà, començada a instància “de dos cars amics” […]
(Moscou, 1948). Professor. Com a fill de pares que havien estat “nens de la guerra” civil, visqué a Moscou fins al 1956. A Barcelona cursà estudis de filosofia i, un cop acabats, començà a traduir gràcies a l’ajut d’August Vidal. Iniciava així una llarga i prolífica […]
(Canejan, 1875-1942). Escriptor. Visqué força anys a Barcelona, on, entre 1908 1913, impartí conferències i escriví poemes sobre la Vall d’Aran, en aranès i en català (convençut de la unitat de les dues llengües), com ara La Vall d’Aran i els catalans (1913). També […]
(Barcelona, 1889-?). Fou vicesecretària, del 1921 al 1936, del consell de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, dirigit per Francesca Bonnemaison. Traduí per primera vegada al català Les aventures d’en Pinotxo, el 1934, reeditades nombroses […]
(Barcelona, 1884-1885? – Bioko, Guinea Equatorial, 1930). Vinculat a la revista Catalunya, dirigida per Josep Carner, i col·laborador de La Veu de Catalunya, fundà la Llibreria Italiana de Barcelona. Visqué exiliat als Estats Units. Traduí al català […]
(Maó, 1802-1863). Capità de la marina mercant. Autor d'una traducció (1822) "de francès a mahonès", no localitzada, de Les aventures de Téléma­que (1699) de Fénelon. Solament ens n’ha pervingut la seixan­tena de paraules donada a conèixer el 1921 per Joan Hernàndez […]
(1829).Traducció anònima, conservada manuscrita, de la tragèdia en francès de Jean Galbert de Campistron (Tolosa, 1656-1723), escrita en 1690. La versió és en vers, en ortografia etimològica i en una llengua supradialectal; els trets rossellonesos hi són molt escassos. […]
(?-1950). Administratiu. Col·laborà amb Josep Janés­ com a traductor als “Quaderns Literaris”, col·lecció per a la qual traduí la narració Synnöva Solbakken, del premi Nobel noruec Björnstjerne Björnson (de ben segur, per mitjà d’alguna traducció interposada) i […]
(Barcelona, 1854-1930). Agna de Valldaura. Folklorista i poeta. Col·laborà a les revistes La Il·lustració Catalana, Lo Gai Saber L’Aurenetade Buenos Aires o La Llumenera de Nova York. Com a folklorista publicà Tradicions religioses […]
(s. xv). Autor, no identificat documentalment, de la traducció catalana del tractat italià anònim Fiore di virtù, editat per primera vegada a Lleida el 1489 (es tracta de la primera obra impresa en català en aquesta ciutat).
(?-1365). Frare dominicà del convent de Tarragona. Entre 1358 i 1362 va traduir al català el De consolatione philosophiae de Boeci, interpolant-hi sense solució de continuïtat materials interpretatius procedents del comentari llatí de Guillem d’Aragó (que Saplana creia […]
(Sant Quintí de Mediona, 1851 – Barcelona, 1898). Escriptor, periodista, crític literari i advocat. Fou, juntament amb Josep Yxart, el crític més influent de la seva època i un teòric destacat del corrent realista-naturalista. En aquest sentit, el pròleg a la seva traducció castellana […]
(Hostalets d’en Bas, 1948). Al-Faruk, Susanna d’Hèlix i Artur Rimbau. Catedràtic de batxillerat de llengua i literatura catalanes. Va fer de corrector, redactor i traductor en diverses editorials (Edicions 62, Laia, Salvat, Seix Barral, Ariel...). Ha publicat […]
(Girona, ? – 1310). Cirurgià, membre rellevant d’una família dedicada a aquesta activitat. Documentat des de 1298 i fins a 1303 com a cirurgià al servei de Jaume II, entre 1304 i 1310 va exercir càrrecs de confiança del rei (batlle de Girona entre 1304 i 1306, ambaixades, etc.). […]
(Barcelona, 1924-2006). Poeta, narrador i assagista. El 1937 es va traslladar amb la família a França. Havent retornat a Barcelona el 1942, va acabar el batxillerat al Liceu Francès i el 1947 va llicenciar-se en lletres per la Universitat de Tolosa. Va ser lector a Glasgow (1948-1950), […]
(Lisboa, 1932). Novel·lista, assagista i periodista. El seu nom complet és Ernesto Manuel Ferreira Bértolo de Seabra. El 1950 va publicar el seu primer llibre en portuguès (Eu e o Diabo) i el 1954 va arribar per primer cop a Barcelona --on va instal·lar-se amb intermitències […]
(Barcelona, 1873-1938). Hel·lenista. Deixeble del pioner en hel·lenisme de l’Estat espanyol, Antoni Bergnes de las Casas, fou catedràtic de grec a Sevilla i posteriorment a Barcelona. Excel·lent traductor dels clàssics al castellà (les seves versions d’Homer es troben entre […]
(Castellar del Vallès, 1948). Professor universitari. Llicenciat en filologia catalana, va cursar un màster de traducció literària a la Universitat de Manchester (amb un treball sobre la traducció de La taronja mecànica, d’Anthony Burgess), matèria que imparteix a la […]
(Barcelona, 1909-1993). Escriptor, professor i bibliotecari. Format a la Universitat de Barcelona, on estudià filosofia i lletres, i als Estudis Universitaris Catalans, completà la carrera filològica a Alemanya (a Tübingen i a Bonn). D’aleshores daten els seus primers estudis: Resum […]
(Castellserà, 1875 – Barcelona, 1938). Folklorista i periodista. Dirigí El País, de Lleida, i El Pla d’Urgell, de Bellpuig, i fou redactor del Diario de Barcelonai de La Vanguardia. Recopilà materials folklòrics de l’Urgell, donats a conèixer […]
(Vic, 1867-1931). Prevere i escriptor. Canonge de la catedral de Vic, fou catedràtic d’estètica i preceptiva i, més tard, de patrologia al seminari de Vic. Col·laborà en molts periòdics, com ara La Veu de Montserrat, Il·lustració Catalana, La Veu de Catalunya […]
(Sóller, 1903-1980). Narrador i crític. Col·laborà en diverses publicacions, com L’Almanac de les Lletres, La Nostra Terra, Baleares, Diario de Mallorca i, especialment, al setmanari Sóller, publicacions en les quals donà a conèixer […]
(Barcelona, 1671-1748). Pere Rares. Erudit i polígraf. Professionalment comerciant de robes, prolífic escriptor, fou investigador d’arxius i biblioteques, historiador, acadèmic, col·leccionista, bibliòfil i poeta. Escriví la majoria de les seves obres en castellà, i […]
(Barcelona, 1902-1979). Assagista, memorialista, narrador, periodista i advocat. Per bé que la seva tasca com a traductor és migrada i eventual, s’emmarca en el seguit d’iniciatives que va emprendre per divulgar l’obra d’alguns autors que admirava, sovint de filiació catòlica manifesta. […]
(Barcelona, 1909-1997). Pedagoga. Es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona el 1931. L’any següent fou una de les fundadores de l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya. Acabada la guerra civil i suprimits els centres que havia creat la Generalitat, […]
(Torelló, 1930-2002). Frederic Tarrés. Poeta i assagista. Format al seminari de Vic, fou un dels membres del grup de poetes que, apadrinats per Carles Riba, l’any 1951 publicaren l’antologia Estudiants de Vic. Es llicencià en filologia clàssica […]
(Paiporta, Marina Alta, 1945). Escriptora i editora. Va estudiar filosofia i lletres i es va especialitzar en pedagogia a les universitat de València i de Barcelona. Ha publicat diversos llibres de material didàctic, nombroses obres infantils i juvenils, algunes narracions per a adults […]
(Barcelona, 1950). Assagista, correctora i professora de llengua catalana. Ha treballat conjuntament amb el gramàtic Josep Ruaix. És autora de l’assaig Verges i la processó que no es veu (1998) i d’alguns llibres de narrativa infantil. Col·labora en diversos […]
(Alacant, 1942).Filòleg i escriptor. L’any 1966 es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i el 1976 es doctorà en filologia clàssica amb la tesi Estudios sobre la tradición textual de Séneca trágico. És professor emèrit de la Universitat Pompeu […]
(s. xviii). Religiós caputxí que el 1787 va escriure el Llibre de l'art de cuinar, conservat a la biblioteca del Palau de Peralada, bona part del qual és una traducció catalana del Nuevo arte de cocina, sacado de la escuela de la experiencia económica, de l'aragonès […]
(Rosselló, s. xviii). Frare caputxí. Traduí Zaïre de Voltaire vers 1770. Jordi Carbonell considera aquesta versió una obra literària molt dign, homologable a la dels millors escriptors rossellonesos del seu temps. Mancat d’una llengua literària catalana equiparable a […]
(La Cellera de Ter, 1929). Religiós claretià i biblista. Estudià lletres clàssiques i fou professor de grec i llatí al seminari claretià i al seminari diocesà de Barcelona. És autor, amb Pere Codina, del curs de llatí Graecia et Roma (1963). El 1978 publicà una versió […]
(Alcoi, 1943). Novel·lista i periodista. La narrativa detectivesca i la historicosocial són dos dels eixos de la seva producció literària, gèneres que també cultiven Raymond Chandler i Colum McCann, dels quals ha traduït de l’anglès L’home que estimava els gossos i […]
(Girona?, 1420-1425 – Saragossa, 1494-1499). Frare dominic, documentat repetidament com a lector en diversos convents de l’orde (Lleida, Girona i Mallorca) entre 1345 i 1355. En aquesta darrera data va ser promogut a la dignitat de bisbe d’Ottana (Sardenya) i, a partir de 1370 i […]
(Horta de València, 1948). Dramaturg i guionista de televisió. Llicenciat en història, també ha cursatestudis de filologia espanyola. Després d’exercir l’ensenya­ment, s’ha dedicat plenament al teatre com a autor i traductor. Així mateix, ha ocupat di­ver­sos […]
(Reus, 1830 – Barcelona, 1889).Escriptor, historiador i advocat. Publicà La iglesia parroquial de Agramunt(1880), La carta puebla de Agramunty los privilegios concedidos a la misma villa por los condes de Urgel hasta la extinción de la casa de Cabrera […]
(Černovice, Bohèmia, 1885 – Praga, 1957). Filòleg, professor icatalanòfil txec. Estudià filologia eslava, germànica i romànica a les universitats de Praga i de Berlín. El 1914 s'establí a Barcelona i fomentà l’intercanvi cultural amb les nacions eslaves. Traduí al txec obres […]
(Barcelona, 1926-2009). Professora. Havent cursat estudis de comerç i secretariat, treballà durant tres anys com a secretària a l’Organització Mundial de la Salut a Rio de Janeiro. Des del 1968 fins a la transició traduí al castellà nombroses obres, de disciplines diverses, d’autors com […]
(Barcelona, 1937). Docent i gestor cultural. Llicenciat en filosofia per la Universitat de Göteborg, del 1971 al 1988 va dedicar-se a l'ensenyament del català i el castellà en diversos centres de Suècia. Després d’haver viscut vint-i-cinc anys a Estocolm, ha esdevingut un ambaixador […]
(Barcelona, 1892-1967). Myself, Marçal Pineda, Olga Savarin. Narrador, dramaturg i periodista. Per mitjà de diverses iniciatives, els anys vint i trenta va apropar, preferentment a un públic lector burgès, la literatura contemporània estrangera. Sobresurt, en aquest […]
(Barcelona, 1894-1971). Historiador i escriptor. És autor d’obres de gran envergadura sobre la història de Catalunya i d’Espanya. Exercí de bibliotecari arxiver, de professor de l’Escola de Bibliotecàries i de professor universitari. Col·laborà en un gran nombre de diaris […]
(Badalona, 1941).Tècnic municipal d’educació. Va estudiar filosofia i teologia al seminari de Barcelona i el 1975 es va llicenciar en pedagogia a la Universitat de Barcelona. Ha col·laborat a l’Avui, El Punt o El País.És autor de llibres de narrativa […]
(les Borges Blanques, 1861 – Barcelona, 1897). Crític literari, poeta. Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid. Fou un dels teòrics més rellevants del primer modernisme. Col·laborà assíduament a La Vanguardia entre 1894 i 1897. Propugnà el decadentisme literari […]
(Badalona, 1863 – Barcelona, 1914). Àngel Guerra. Eclesiàstic i escriptor. Seguidor de Fèlix Sardà i Salvany, fundaren Lo Missatger del Sagrat Cor de Jesús (1883) i La Tradició Catalana (1893), que dirigí. És autor de nombroses obres religioses […]
(Maó, 1754 – Madrid, 1809). Doctor en dret (Avinyó, 1774), diplomàtic i erudit. Negociador de les paus d'Espanya amb Trípoli i de Nàpols amb la mateixa regència, cònsol general espanyol davant l'imperi otomà (Constan­tinoble, Esmirna), políglota, dominava l'anglès, el castellà, […]
(s. xviii). Seminarista de les comarques gironines que, per indicació del prevere i pedagog Baldiri Reixac, va traduir al català fragments del Teatro crítico universal de Benito Jerónimo Feijoo: Compendi del teatre crític del pare mestre Feijoo, molt útil per desterrar […]
(Barcelona, 1904-1961). Escriptor. Fundador d’El Matíi redactor de La Veu de Catalunya, en català escriví poemes, nadales i eucarístiques. Com aassessor de l'editorial Alpha i de la Fundació Bernat Metge i director de la col·lecció “Clàssics de Tot el Món”, […]
(Cervera, 1913). Isabel Solsona de Riu. Poeta. Començà estudis de biblioteconomia i aprengué idiomes. Finalista del premi Ausiàs March el 1959 i del Carles Riba el 1960, el 1975 col·laborà en l’antologia de poesia femenina catalana Les cinc branques. També és […]
(Igualada, 1908-1985). Poeta i dramaturg. De formació autodidacta, participà en nombrosos concursos literaris durant la dècada dels trenta. El 1936 traduí el Romanç de Tristany i Isolda de Joseph Bédier (quinze anys després que n’aparegués la versió de Carles Riba­). […]
(Ripoll, 1946 – Barcelona, 2001). Alexis E. Solà. Filòleg. Durant una llarga temporada exercí de secretari de Salvador Espriu, i a començament dels anys vuitanta participà activament en la política cultural de la Generalitat de Catalunya. Fou responsable […]
(Vic, 1940). Poeta, dramaturg i assagista. El seu primer llibre de poesia, Laves, escumes (1975), en recollia cinc, escrits d’ençà el 1960. Ha aplegat l’obra posterior a De veu en veu. Obra poètica I (1960-1999) (2001), L’arbre constant. Obra poètica […]
(Barcelona, s. xv-xvi). Cirurgià i batxiller en arts i medicina. Va traduir al català la Chirurgia parva de Guiu de Chauliac (Pràctica o repertori utilíssim de cirurgia, acabada l’any 1505 i impresa a Barcelona el 1508), de la qual ja existia una traducció anònima […]
(Mollet del Vallès, 1930). Polític, jurista i assagista. Es llicencià en dret a Barcelona i amplià estudis a París. Catedràtic de dret polític de la Universitat de Barcelona, fou diputat a les corts espanyoles en diverses legislatures, ponent de la Constitució del 1978 i de l’Estatut […]
(Reus, 1950). Narrador, periodista i crític literari. Filòleg de formació, és autor de nombrosos llibres de narrativa breu i novel·la adreçats, sobretot, al públic infantil i juvenil. Ha estat guardonat amb diversos premis. Ha col·laborat regularment en les seccions culturals de Catalunya […]
(Reus, 1842 – Tarragona, 1907). Eclesiàstic i biblista. Estudià de primer al seminari de Tarragona (1861-1868) i després a Roma (1869-1871), on féu estudis de grec i de llengües orientals (hebreu, siríac i, potser, àrab). Es llicencià en dret canònic i filosofia i lletres a València […]
(Barcelona, s. xv). Traductor al català d'una versió italiana anònima del tractat De vita et moribus philosophorum atribuït a Walter Burley, que incorporava materials de la versió d'Ambrogio Traversari de les Vides dels filòsofs de Diògenes Laerci. La traducció, elaborada […]
(Barcelona, 1934). Prevere, professor de la Bíblia a la Facultat de Teologia de Catalunya. Llicenciat en teologia i doctor en Sagrada Escriptura pel Pontifici Institut Bíblic de Roma, traduí els llibres de Jeremies i de les Lamentacions i escriví la introducció i les notes del llibre dels […]
(Barcelona, 1930). Historiador, poeta i dramaturg. Amb l’esclat de la guerra civil la família es traslladà al Pallars, on arrelà fortament. Cursà humanitats i llatí, a part d’estudis fiscals i llengües. Treballà d’empleat bancari de 1946 a 1990. Durant la dècada dels cinquanta […]
(l’Hospitalet de Llobregat, 1948). Traductor i professor de llengua francesa. Fou traductor al Consell de la Unió Europea de 1985 a 1988 i cap d’unitat de traducció a la Comissió Europea de 1988 a 1998. També ha exercit com a traductor i intèrpret jurat. Ha treballat amb un gran […]
(1795). Traducció menorquina anònima d’una tria de salms penitencials (Sal 6, 32 [31], 38 [37], 51 [50], 102 [101], 130 [129] i 143 [142]). En un prefaci s'expli­ca que "Aquesta traduc­ció de los set salms peniten­cials no és literal [...] sinó dispos­ta en paràfrasis [...]. […]
Cercador de traductors
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: