Anselm Turmeda (Mallorca, ca 1355 – Tunis, 1424-1430). Escriptor. Frare de l’orde de sant Francesc, estudià a Mallorca i, segons el seu testimoni-no sempre fiable-, a les universitats de Lleida, París i Bolonya. Tot i que s’ignora la data de l’ordenació sacerdotal, sabem que en 1379 fou ordenat diaca. La seva biografia i la seva obra literària estan determinades pel fet que, a partir de 1390 (i potser abans i tot), va establir la residència a Tunis, on va ocupar càrrecs administratius relacionats amb la duana, amb el nom d’Abdallah i havent fet professió de fe musulmana. Si bé es desconeixen les causes que van conduir Turmeda a l’apostasia (se n’han apuntat de religioses i de polítiques), no va perdre els contactes literaris i diplomàtics amb els regnes de la corona catalanoaragonesa, els primers evidenciats en les obres catalanes, escrites a Tunis però adreçades a un públic català i cristià, i els segons reflectits en els documents reials emanats de les corts de Martí I (1402), Ferran I (1413-1414) i Alfons IV (1423) (alguns dels quals li oferien immunitat i facilitats per al retorn, com ara un del papa Benet XIII datat en 1412). El Turmeda musulmà va gaudir de notorietat pòstuma gràcies a un tractat àrab mig autobiogràfic i mig de polèmica anticristiana, anomenat Tuhfa (1420), sobre l’autenticitat del qual-i especialment d’algunes parts- hi ha encara dubtes. Pel que fa a l’obra en català, tota escrita a Tunis i la major part datada amb precisió, hi trobem des de vaticinis i profecies en vers fins a les importants Cobles de la divisió del regne de Mallorques (1398), en les quals la trama narrativa al·legòrica dóna peu a una denúncia dels conflictes polítics i socials de Mallorca, passant per dues obres que, a més de l’interès literari intrínsec, en tenen des del punt de vista de la traducció i els seus mètodes. El Llibre de bons amonestaments (1398), un compendi de preceptes morals cristians d’una difusió extraordinària, és essencialment una traducció del tractat italià conegut com la Dottrina dello schiavo di Bari (del segle xiii), també versificat. La dependència d’aquest text és òbvia, i queda matisada tan sols pel canvi de la forma mètrica (del decasíl·lab original a l’octosíl·lab), que obliga a manipular mínimament els versos del model i impedeix el literalisme total. Tanmateix, Turmeda afegeix al model passatges sencers que fan més incisiva la crítica social. Entre 1417 i 1418 va redactar en prosa catalana la Disputa de l’ase, un tractat en forma narrativa i dialogada en què “frare Anselm” debat amb un ase sobre la superioritat de l’home sobre els animals. Com en el cas anterior, hi ha una notable aportació personal (exempla antimonàstics, una perspectiva satírica), que majoritàriament adapta i sovint tradueix literalment un apòleg àrab sorgit el segle x en el si d’una secta anomenada “Germans de la puresa”. Malauradament, no s’ha conservat cap manuscrit ni edició antiga del text turmedià, que només es coneix per mitjà d’una traducció francesa impresa a Lió en 1544. Així, tot i que no pot ser considerat estrictament un traductor, la traducció constitueix un element essencial de la pràctica literària de Turmeda. [Josep Pujol]