Facebook Twitter
Portada > Diccionari de la traducció catalana > Serrallonga i Morer, Segimon
Serrallonga i Morer, Segimon (Torelló, 1930-2002). Frederic Tarrés. Poeta i assagista. Format al seminari de Vic, fou un dels membres del grup de poetes que, apadrinats per Carles Riba, l’any 1951 publicaren l’antologia Estudiants de Vic. Es llicencià en filologia clàssica a Lovaina i en filologia catalana a la Universitat de Barcelona. Durant els anys seixanta i setanta alternà l’activitat docent amb el compromís cultural i polític amb el país, com a director de la revista Inquietud, membre fundador de l’Assemblea de Catalunya i integrant de l’executiu del Congrés de Cultura Catalana. Des de la seva creació l’any 1977, formà part del consell editor de la revista de poesia Reduccions. Al llarg d’aquests anys forjà una obra de creació poètica densa i ambiciosa, que l’any 1979 recollí en part a Poemes 1950-1975. Una de les característiques n’és el recurs a la traducció d’altres veus de la tradició literària, en una mena de diàleg que Ricard Torrents qualificà d’“interpoema” (Reduccions, 38, 1988). En la seva obra trobem versions més o menys lliures, més o menys modificades, de Píndar, Juvenal, Shakespeare i Hölderlin, entre d’altres, que Serrallonga intercalava en el propi discurs poètic. A més d’aquesta particular modalitat de traducció, és autor de les versions dels llibres de Saviesai Eclesiàstic de l’edició de la Bíblia que publicà el 1968 la Fundació Bíblica Catalana, de Les noces del cel i de l’infern de William Blake (que els anys trenta ja havia estat traduït per Agustí Esclasans) i de Me-ti. Llibre dels canvis de Bertolt Brech. Aquestes traduccions més “ortodoxes” han de ser vistes també --amb l’excepció, potser, de les bíbliques, fetes per encàrrec-- com etapes de la investigació poètica i intel·lectual de Serrallonga. Ell mateix ho corroborava en el pròleg de la traducció de Blake, en què afirmava que partí d’un “impuls de creació” davant del poema, però que el text el sotmeté de tal manera que no pogué donar-ne una versió personal, sinó una traducció completa i fidel al sentit de l’original. Cal esmentar, finalment, el volum Versions de poesia antiga (2002), que recull la seva personal aproximació a textos de les tradicions assíria, babilònica, egípcia, hebrea, grega i llatina, en versions directes o indirectes, sempre amb un gran rigor filològic i una extraordinària sensibilitat poètica, que aconsegueix retornar la pulsió vital a poemes que tenen entre dos i cinc mil anys d'antiguitat. Publicà també assaigs crítics, en revistes i miscel·lànies, sobre l’obra de poetes com Josep Carner, Carles Riba o Joan Vinyoli, entre els quals cal destacar “El Càntic dels càntics de Verdaguer”. Amb el pseudònim Frederic Tarrés dugué a terme una traducció en col·laboració amb Ricard Torrents. [Ramon Farrés]
FBC. Bíblia. Barcelona: Alpha, 1968.
BLAKE, William. Les noces del cel i de l’infern. Barcelona: Edicions del Mall, 1981.
BRECHT, Bertolt. Me-ti. Llibre dels canvis. Barcelona: Empúries, 1984.
DEWEY, John. Democràcia i escola. Vic: Eumo, 1985. [Amb Ricard Torrents]
SERRALLONGA, Segimon. Versions de poesia antiga. Mesopotàmia, Egipte, Israel, Grècia, Roma. Del segle XXX al segle I aC. Barcelona: Empúries, 2002.
“El Càntic dels Càntics de Verdaguer”. Anuari Verdaguer9 (1999), p. 89-113.
Miscel·lània Segimon Serrallona. Vic: Eumo, 2001.
OBIOLS, Víctor. “L’interpoema de Segimon Serrallonga i l’apropiació de Joan Ferraté: dos procediments originals de traducció poètica en la poesia catalana contemporània. Quaderns. Revista de Traducció5 (2000), p. 68-81.
Amb el suport de: