Facebook Twitter
Ruyra i Oms, Joaquim (Girona, 1858 – Barcelona, 1939). Narrador, assagista, poeta i dramaturg. Estudià dret a Barcelona, però no l’exercí. Fou membre de la Secció Filològica de l’Ins­titut d’Estudis Catalans i col·laborà en una gran quantitat de publicacions de Barcelona i de Blanes. Ben aviat fou considerat com un mestre de la prosa narrativa i contribuí a la fixació de la llengua tant amb estudis lingüístics —sovint en forma de pròleg— com amb la recerca d’un llenguatge ric i rigorós en les seves obres. A la primeria del segle, patí una crisi per­so­nal que superà gràcies a la religió, però que l’allunyà temporalment de la creació original i l’abocà a la traducció. Segons Lluïsa Julià, així com les seves traduccions més tardanes tin­gue­ren una funció didàctica i moral, les primeres foren instrumentals en tant que li serviren per a apro­fundir els autors que l’interessaven i que influïren en l’obra pròpia —com ara el Dant, cons­tant inspirador seu, de qui traduí els primers cent versos de la Divina Comèdia (inèdits), el sonet VIII de la Vita Nuova (La Revista, 16-4-1921) i el primer cant de l’Infern (Quaderns d’Estudi, octubre-desembre 1921). Per Ruyra, la traducció era una forma de creació secundària que li permetia de posar en pràctica les se­ves reflexions sobre el llenguatge i, en el cas de la poesia —com en dos poemes de Paul Verlaine, apareguts a La Veu de Catalunya el 1897—, d’assajar adap­tacions de ritmes i cadències. També fou concebuda com un estudi lingüístic —tal com ell ma­teix afirmava en una carta a Ignasi Casa­novas­ (Epistolari de Joaquim Ruyra, 1996)— la tra­duc­ció d’una selecció de set contes d’Émile Erckmann i Alexandre Chatrian, publicada el 1908 amb el títol de Rondalles de poble, de la qual aparegueren fragments a El Poble Català i a Empori el mateix any. Més endavant, el 1924, se’n féu una segona edició, molt corregida i am­pliada pel mateix Ruyra, que incloïa dos contes més, i el 1935 en sortí una altra reedició amb el tí­tol de L’ull invisible o l’hostal dels tres penjats. L’interès per la cultura popular el menà igual­ment a adaptar quinze cançons de bressol tradicionals alemanyes, russes, gallegues i bas­ques (Non-non, 1917), i poemes, oratoris i recitatius religiosos grecs, llatins, francesos, ita­lians i alemanys —la majoria segurament a partir del francès. El 1916 en publicà uns quants —de Bach, Händel, Josep Civil, Mosco, Musset i Hoffmann, a més de cançons po­pu­lars— al recull Fulles ventisses, juntament amb poesies originals. D’altres, que havien romàs inè­dits —d’a­quells i de César Franck, Manzoni, Venturi o el poeta occità Arsèni Vermenouze, com també altres madrigals i cançons populars—, han estat aplegats per Lluïsa Julià a Ruyra inèdit. Una altra adaptació, la del relat per a infants Genoveva de Brabant d’Schmid (1925?), fou qualificada per Manuel de Montoliu­, al pròleg a les obres completes de Ruyra (1949), de «pu­rament aparent», atès que l’original només li havia donat l’assumpte i l’estructura ge­ne­ral. Montoliu hi destacava la seva contribució a la depuració de la llengua i, anys enrere, el 1929, ja havia lloat al Breviari críticaquesta traducció per la vivor de la prosa i per la creació de llenguatge a partir del dialecte. Ruyra canvià de registre amb la traducció en vers de Fedra de Racine, que anà perfeccionant entre el 1913 i el 1926, si bé no fou editada sencera fins al 1949 —encara que n’aparegueren diversos fragments en al­gu­nes revistes: Themis (15-XI-1915), El Teatre Català (1-I-1916), La Revista (15-VIII-1916), la Revista de Poesia (9-XI-1925) i Revista de Catalunya (abril 1926). El 1926, en una conversa amb Tomàs Garcés­, parlava del pro­blema de la substitució de l’alexandrí en aquesta obra i, al pròleg de Les illes d’or de Mistral —llibre traduït per M. A. Salvà­ el 1910—, es planyia de la dificultat de traduir un poeta, perquè la mètrica sovint obligava a deformar l’«ànima» de l’original. El 1921 ver­sionà dues peces més de teatre, L’art de conspirar i Els inconsolables (La Revista, 16-VIII-21), d’Eugène Scribe. En el pròleg confessava que havia procurat de ser tan fidel com havia po­gut, malgrat haver omès o haver capgirat algunes frases que l’havien repugnat en la primera i tot i el tras­­llat de la segona a l’ambient i els costums barcelonins. El 1933 posà en català un altre clàssic francès, Molière, del qual trià L’escola dels marits, en bona part per les pos­sibilitats mo­ra­lit­za­do­res que oferia. Acompanyà la traducció —en vers, com l’original— d’un assaig crític, del qual diversos autors destacaren la clarividència. Les Obres completes, en què foren incor­po­ra­des moltes de les seves traduccions com si fossin escrits originals —algunes editades ante­rior­ment i d'altres inè­dites—, es publicaren el 1949, i es reeditaren el 1964 i el 1982. [Judit Fontcuberta]
ERCKMANN-CHATRIAN. Rondalles de poble. Barcelona: 1908. (BPA, 83)
RUYRA, Joaquim. Non-Non. Barcelona: Ibèria Musical, 1917.
RUYRA, Joaquim. Fulles ventisses. Palamós: Publicació Marinada, 1919.
SCRIBE, Eugeni. L’art de conspirar. Els inconsolables. Barcelona: Editorial Catalana, [1921].
SCHMID. Genoveva de Brabant. Barcelona: Virolet, [1925].
RUYRA, Joaquim. Molière i «L’escola dels marits». Assaig crític sobre el teatre de Molière i traducció en vers de «L’escola dels marits». Barcelona: Barcino, 1933.
ERCKMANN-CHATRIAN. L’ull invisible o l’hostal dels tres penjats. Barcelona: 1935. (QL, 45)
RACINE, Fedra. A: Joaquim Ruyra. Obres completes. Barcelona: Selecta, 1949.
JULIÀ, M. Lluïsa. Ruyra inèdit. Girona: Ajuntament de Girona, 1991.
FONTCUBERTA I FAMADAS, Judit. Molière a Catalunya. Barcelona: PAM, 2005.
JULIÀ, M. Lluïsa. Ruyra inèdit. Girona: Ajuntament de Girona, 1991.
JULIÀ, M. Lluïsa. «Joaquim Ruyra, traductor». Quaderns. Revista de Traducció 2 (1998), p. 33-43.
MONTOLIU, Manuel. Breviari crític II. 1925-1926. Barcelona: Biblioteca Balmes, 1929.
MONTOLIU, Manuel. “La vida i l’obra de Joaquim Ruyra”.A: Joaquim Ruyra. Obres completes. Barcelona: Selecta, 1949, p. 11-125.
OLIVER, Maria. «J. Ruyra y J. Mª de Sagarra traductores de L’école des maris. Versión parroquial versus traducción».A: Francisco Lafarga i Antonio Domínguez [eds.]. Los clásicos franceses en la España del siglo xx. Barcelona: PPU, 2001, p. 139-154.
Amb el suport de: