Facebook Twitter
Portada > Diccionari de la traducció catalana > Rullan i Declara, Ildefons
Rullan i Declara, Ildefons (Palma, 1856-1911). Prevere, escriptor. Cursà estudis eclesiàstics al seminari de Mallorca, on fou ordenat sacerdot el 1880, i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. El 1885 ingressà al cos militar com a capellà castrense i s’establí a Castelló. A partir del 1903 exercí de professor al seminari de Palma i de bibliotecari al palau episcopal. Col·laborà en el setmanari humorístic La Ignorància i en la revista Museo Balear, en la qual publicà els estudis “Ensayo filológico. Método científico aplicado a la lengua mallorquina” (1884) i, en diversos lliuraments, “Colección políglota de refranes” (1885) (reeditat el 1926, en forma de llibre), que aplega expressions equivalents de seixanta-tres refranys de Sancho Panza en mallorquí, llatí, italià, francès, anglès i alemany (traduïts, en les dues darreres llengües, per Emili Lladó). Un treball que devia servir-li d’esperó per a emprendre la traducció del Quixot, apareguda el 1905 i el 1906, coincidint amb el tercer centenari de la publicació de la novel·la (en sortiren alguns capítols, en forma de fulletó, en el setmanari El Felanigense). En el proemi Rullan s’arrenglerava decididament al costat dels partidaris de la traduïbilitat de l’obra (“Prenguem per lo tant lo que puguem traure d’una traducció”) i sostenia que el trasllat havia de suscitar “sa impressió general” que l’original produeix en el lector castellà. Admetia que havia prescindit dels poemes i de la novel·la intercalada del Curioso impertinente. Decisions preses a fi i efecte d’atansar el text a un lector no gaire culte, per mitjà d’un lèxic planer i d’expressions comprensibles. Conferí una expressió mallorquina a les peripècies narrades per Cervantes: situà algunes aventures en indrets de l’illa i incorporà locucions, refranys, culturemes i imitacions de composicions de tipus tradicional. Així, adoptà com a mètode traductor l’apropiació i féu ben visible la seva tasca d’intermediari. Encapçalà el segon volum de la traducció amb un altre breu prefaci, en què es disculpava pel desconcert ortogràfic, que atribuïa a la falta d’una normativa unificada i d’una autoritat acadèmica. Ja cap al final, en el capítol 50 de la segona part advertia que a partir d’aleshores compendiava passatges de la novel·la, “perquè si no, hi hauria massa diferencia de grossari entre es dos toms”. La traducció, reeditada el 2005, serví de punt de partida per a la igualment dialectal de Josep M. Casasayas. [Imma Estany / Montserrat Bacardí]
L’enginyós hidalgo Don Quixote de la Mancha. Compòst per Miquèl de Cervantes Saavédra y traduit ara en mallorquí sa primera vegada per n’Idelfonso Rullán, Prevere. Llicenciat en Filosofia i Lletras.Felanitx: Bartoméu Rèus, 1905 i 1906.
BACARDÍ, Montserrat; ESTANY, Imma. El Quixot en català. Barcelona: PAM, 2006, p. 139-147.
COTONER, Luisa. “Los cervantistas mallorquines; apuntes sobre la recepción crítica y las traducciones del Quijote al mallorquín”. Anales Cervantinos 39 (2007), p. 173-192.
COTONER, Luisa. “Una curiosa traducción del Quijote al mallorquín”. Miguel Á. Vega Cernuda (ed.). Qué Quijote leen los europeos. Madrid: Instituto de Traductores / Universidad Complutense, 2006, p. 67-79.
COTONER, Luisa; RIERA, Carme. “Introducció. La traducció mallorquina d’Ildefons Rullan”. A: L’enginyós hidalgo Don Quixote de la Mancha. Compòst per Miquèl de Cervantes Saavédra y traduit ara en mallorquí sa primera vegada per n’Idelfonso Rullán, Prevere. Llicenciat en Filosofia i Lletras.Palma: La Foradada, 2005, p. XIII-XXXII.
Amb el suport de: