Narcís Oller i Moragas (Valls, 1846 – Barcelona, 1930). Narrador, periodista i advocat. Conegut sobretot per la seva notable obra com a novel·lista i contista, amb la qual posà les bases de la narrativa catalana moderna, la seva producció com a traductor és també destacada. Sobresurt dins el conjunt dels escriptors vuitcentistes formats abans del Modernisme, tant per la quantitat de peces traduïdes (una seixantena) com per la regularitat amb què s\'aplicà a traduir. Ho féu generalment del francès --tant obres d\'autors francesos com russos-- i també de l\'italià, del castellà i, potser, del portuguès. La seva trajectòria marca dues etapes ben diferenciades, que tenen la frontera entorn del canvi de segle. Les primeres traduccions (textos curts) que publicà daten del 1881. L\'any 1882 aparegué la seva primera versió d\'una novel·la, La desconsolada, un títol menor de Benjamin Barbé, pseudònim d’A. Dumas (fill). Durant els anys vuitanta, traduí i publicà en revistes diversos relats curts d\'autors de filiació naturalista o realista (Zola, Daudet, Gozlan i D\'Amicis), i s\'interessà també per altres autors allunyats d’aquests corrents, com ara Coppée, Buet o Savine (aquest darrer fou el seu editor i traductor francès). Més remarcables són les que deriven de l\'amistat (1884) amb el rus Isaac Pavlovski, resident a la capital francesa, que l’interessà en la literatura russa coetània i que el tenia al corrent de les novetats literàries franceses. Oller li traslladà el 1886 les Memòries d\'un nihilista, la primera novel·la russa traduïda al català. Per la via de Pavlovski, traduí Turguénev i Tolstoi. De fet, és el primer traductor de Turguénev al català, però no amb cap de les obres narratives que li donaren fama europea, sinó amb una comèdia (Qui tant tiba fa dos caps) i amb les Poesies en prosa.El 1897 sortí a llum Un llibre trist, amb tres peces narratives de Tolstoi, un autor del qual tot just s\'havia començat a editar alguna cosa en llengua catalana. A les darreries del segle xix, Oller començà a interessar-se pel teatre i a publicar versions de peces curtes d’autors com Theuriet, Gondinet, Turguénev o Gross. L’atracció pel teatre coincidí amb un període, el dels primers anys del nou segle, en què Oller acusà la crisi dels models del realisme i el naturalisme i l\'aparició de les recerques modernistes en la narrativa, que l\'abocaren a una etapa de vacil·lacions i de manca de confiança en la pròpia tasca de novel·lista. Després de publicar Pilar Prim (1906), abandonà la novel·lística, però no l\'escriptura; trobà en la traducció teatral --i en la representació, a la qual sempre aspirava, segons testimoni d’ell mateix-- una manera de continuar la tasca d\'escriptor i de continuar ocupant un lloc destacat dins les lletres catalanes. Així, descobrí Giuseppe Giacosa, de qui donà tres obres dins la«Biblioteca Popular de L\'Avenç»: Com les fulles, Tristos amors i El més fort. A la mateixa col·lecció, hi publicà també tres versions de Goldoni --El vano i el títol doble L\'avar. El sorrut--, La senyora X d\'A. Bisson i La gropada de N. Ostrovski. Paral·lelament, donà a conèixer a la«Biblioteca De Tots Colors» el drama Papà ministre, de Gerolamo Rovetta, i dues peces dramàtiques de Tolstoi, El mort en vida i Els fruits de la ciència. I encara, fora de col·leccions teatrals, Lo darrer hoste d’Schmitd i El pa d\'altri de Turguénev. Abandonada l’activitat teatral, el 1921 publicà unes Traduccions selectes (amb narracions de Flaubert, Pierre Loti, Victor Hugo i Eça de Queiroz), que semblen indicar un retorn als interessos de l\'Oller dels anys vuitanta. El 1926 encara estampà un petit volum que inclou dues versions de monòlegs de Charles Gross (Desmemoriat? i La cambrera) i una«joguina en dos actes», adaptació de Le dépit amoureux, de Molière, que titulà Renyines d\'enamorats i que dóna nom al recull. Deixà inèdits els drames Els corbs, de H. Becque, i L\'obra del odi, de Pavlovski, i la versió francesa que féu de La morta, de P. Crehuet, i dues de castellanes de Rovetta. [Ramon Pinyol i Torrents]