Adrià Gual i Queralt (Barcelona, 1872-1943). Poeta, periodista, il·lustrador, cineasta i, sobretot, home de teatre: autor, director, actor, professor i escenògraf. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Va col·laborar en diverses publicacions amb articles, poemes i il·lustra­cions i va escriure nombroses obres dramàtiques, moltes de les quals foren editades i representades —al­gu­nes també a l’es­tran­ger. El 1898 va fundar el Teatre Íntim amb l’objectiu de regenerar el teatre català de l’època, que considerava intranscendent i estancat respecte del que es feia a Europa. La seva tasca representà una aportació inestimable a l’escena catalana, per tal com fou un pioner en la direcció, incorporà les últimes tendències dramàtiques i renovà l’esce­nografia i les tècniques teatrals. El 1908 fou nomenat director de la Nova Empresa de Teatre Català; el 1913 hom li encarregà l’organització de la primera escola de teatre de Catalunya, l’EscolaCatalana d’Art Dramàtic (ECAD), que arribà a adquirir un gran prestigi; i el 1914 fun­dà l’Associació Catalana d’Art Dramàtic. Amb el fi de constituir un teatre nacional, Gual donà nombroses conferències i maldà per divulgar una bona selecció d’obres autòctones i es­tran­geresde gran qualitat literària —programà en català autors com Èsquil, Sòfocles, Aristòfanes, Shakespeare, Molière, Beaumarchais, Goethe, Musset, Ibsen, Sudermann, Maeterlinck, Hauptmann, Pirandello i altres. Ell mateix va traduir algunes peces, sobretot comèdies franceses, com ara La vida pública d’Émile Fabre, La comèdia d’aquell qui es maridà amb una dona muda d’Anatole France, Crispi rival del seu amo d’Alain-René Lesage i les variacions sobre un tema de farsa firal, atribuït a Maurice Vondrebeck i Charles Alard, Les forces de l’amor i de la màgica. També posà en català l’espectacle El primer pecat, sobre una de les peces nadalenques d’Oberufer, el Paradís, i La casa de la ditxa de Jacinto Benavente. Són fruit de la seva predilecció pel dramaturg francès Molière les traduccions de L’amor metge i El metge per força —d’aquesta, només ens n’ha pervingut el primer acte— que foren representades, pre­ce­di­des de dues con­ferències pro­nun­ciades pel mateix Gual, al teatre Eldorado el 1917, dins el cicle organitzat per l’ECAD «Molière i la farsa dels metges». Totes aquestes versions, igual que la d’El burgès gentilhome, del 1926, es conserven manuscrites a la Biblioteca de l’Institut del Teatre, on també es troba una traducció de Pierre Marivaux, Jocs d’amor i d’atzar, atribuïda a Gual, però que probablement és de Carles Capdevila^­. En canvi, li foren publicades Pèl de Panotxa, de Jules Renard, La Cort de Lluís xiv(L’affaire des Poisons) de Victorien Sardou i la comèdia Les alegres comediantes, inspirada en Les alegres comares de Windsor de William Shakespeare —o, tal com Gual afirmava a les seves memòries, una «glossa» d’aquesta obra—, que fou estrenada durant les «vetllades selectes» celebrades entre el desembre de 1905 i el febrer de 1906. També girà algunes peces dramàtiques al castellà i féu una refundició i adaptació lírica del sainet El fandango del candilde Ramón de la Cruz.Val a dir que el 1909 es va representar en esperanto l’obra de Gual Misteri de dolor (traduïda per Frederic Pujulà i Vallès^­) al Congrés d’Esperanto de Barcelona, i el 1914 s’havia de repetir a París, però l’esclat de la guerra ho va impedir. [Judit Fontcuberta]