Facebook Twitter
Portada > Diccionari de la traducció catalana > Civera i Sormaní, Joaquim
Civera i Sormaní, Joaquim (Barcelona, 1886-1967). Periodista i lexicògraf. Col·laborà assíduament a la premsa catalana, sovint amb pseudònims (el més habitual, Bellesguard), i en l’Obra de l’Acció Social Popular, amb Antoni Griera. Redactor en cap de la revista Catalunya Social (1921-1936) i membre fundador del diari El Matí (1929), abans de la guerra publicà tres novel·les, una comèdia i l’estudi històric Lleó XIII i la qüestió social (1927). En el camp de la lingüística, confeccionà el tractat Compendi gramatical. Ortografia catalana segons el sistema de l’Institut d’Estudis Catalans (191?) i dos diccionaris: Nou diccionari català-castellà i Nou diccionari castellà-català (1931). Els primers anys de la postguerra traduí al castellà algunes obres, com Robert Peckham de Maurice Baring, juntament amb Josep Ros i Artigas. Pòstumament, el 1969, aparegué el seu Don Quixot de la Manxa, complet (per més que considerava que “aquesta obra es faria més llegidora si se’n fes una esporgada”). Feia més de seixanta anys que no se’n catalanitzava cap, després de la versió d’Ildefons Rullan. En la introducció Civera abordava la qüestió de la “necessitat” de traduir el Quixot al català, amb arguments més aviat de caràcter folklòric: “Si Don Quixot ha estat traduït a totes les llengües cultes, calia que ho fos també a la llengua que és l’instrument d’expressió del nostre poble”, “en la nostra llengua pairal”. També comentava els principis que havien regit la traducció, tant pel que fa al grau d’equivalència com al model de llengua emprat, amb una coherència eloqüent: “No hem fet una traducció literal, sinó que hem intentat produir la sensació (…) que l’obra ha estat escrita en llengua catalana. (...) El llenguatge és modern, tal com ho seria si Cervantes l’hagués escrit en els nostres temps”. S’imposà, això sí, el bon gust i la correcció moral, que el dugueren a perpetrar algunes atenuacions: “Els mots que en temps de Cervantes sonaven bé i no ferien l’orella de la gent delicada i que avui sonarien malament, hem procurat suplir-los per altres mots menys estridents i que signifiquen el mateix”. Josep M. Casasayas, el darrer traductor del Quixot íntegre, no valorava gaire la tasca del seu predecessor: “per massa literal i acadèmica, pateix de fredor i és de lectura forçada”. [Imma Estany / Montserrat Bacardí]
CERVANTES SAAVEDRA, Miguel de. Don Quixot de la Manxa. Barcelona: Tarraco, 1969.
BACARDÍ, Montserrat; ESTANY, Imma. El Quixot en català. Barcelona: PAM, 2006, p. 200-203.
Amb el suport de: