Facebook Twitter
Portada > Diccionari de la traducció catalana > Briz i Fernández, Francesc Pelagi
Briz i Fernández, Francesc Pelagi (Barcelona, 1839-1889). Poeta, dramaturg, narrador, editor i folklorista. Deixà inacabats els estudis de dret. Fundà i dirigí Calendari Català (1865-1882) i Lo Gai Saber (1868-1869 i 1878-1883), aquesta darrera publicació amb una presència notable de textos traduïts. Propugnà l’ús exclusiu del català en la producció literària i, a partir de 1865, només escriví en aquesta llengua. Autor de diversos reculls poètics, fou proclamat Mestre en Gai Saber el 1969. També conreà el teatre, la novel·la històrica (Lo coronel d’Anjou, del 1872) i la narrativa costumista i popular. En un intent de professionalització en el món de les lletres, traduí del francès al castellà, bàsicament, obres de Charles Hugo (La silla de paja, 1862), Alexandre Dumas (Ángel Pitou, 1863), Isop (Fábulas escogidas, 1863), Goethe (la primera part del Fausto, 1864) i el volum de novel·les històriques Los caballeros andandes (1862), i del català al castellà, El llibre dels àngels de Francesc Eiximenis (1865). També s’autotraduí al castellà, probablement per exigències editorials, la seva obra per a infants El llibre dels àngels (1865) i el poema d’influència mistraliana La masia dels amors (1866). Fou l’encarregat de la secció “Ecos de Provença” de la Revista de Cataluña, en la qual, entre l’octubre de 1862 i el juny de 1863, publicà regularment traduccions al castellà d’Aubanel, Mistral, Romieux i Romanilha, entre d’altres escriptors provençals. Traduí d’aquesta llengua, al català, Mirèio de Frederic Mistral (i creà el nom de “Mireya”), molt poc després d’aparèixer, el 1859. La versió catalana, seguida de ben a prop pel mateix Mistral, fou publicada parcialment al diari La Corona entre el setembre de 1861 i el març de 1863 (al costat d’una traducció castellana en prosa del mateix autor) i, com a llibre, el 1864 (amb tres reedicions fins al 1914). En l’advertència preliminar feia notar que “no hem volgut fer una traducció harmònica, sols hem pretès fer una còpia catalana” del poema, per la qual cosa havia practicat una transposició molt literal, no mancada, tanmateix, d’ambició literària. Al mateix temps, el 1862, traduí del castellà tres dels poemes més famosos d’Espronceda i els publicà en la col·lecció “Ecos Catalans”. Més endavant degué emprendre la traducció d’alguns capítols del Quixot; en donà a conèixer els dos primers, anònimament, a Lo Gai Saber i al Calendari Català, amb la nota següent: “Dem aquest bocí de traducció del Quixot, com a mostra d’una que se n’està fent ja fa temps”. Per a l’activista cultural i ideòleg de la Renaixença, reescriure en català la novel·la magistral legitimava la riquesa expressiva de la llengua malmesa i l’equiparava a la llengua enfortida políticament i cultural. Pòstumament, el 1892, encara aparegué un recull de Rondalles i tradicions populars del nord d’Europa compilades per Briz, a la col·lecció de “Novel·les Catalanes i Estrangeres” de La Renaixença. [Imma Estany / Montserrat Bacardí]
ESPRONCEDA. Traducció en català del Cant á Teresa, del Cant del cossaco, y del Cant de la eternitat. Barcelona. Llibrería de Estanislau Ferrando y Roca, 1862.
MISTRAL, Frederich. Mireya. Barcelona: Estampa de Joan Llorens, 1864.
“Traducció del Quixot”. Lo Gay Saber1 (1 març 1868), p. 19-20.
“Don Quixot. Com sortí per primera vegada de sa terra l’enginyós D. Quixot”. Calendari Catalá(1873), p. 99-104.
ARAMON, Ramon. “El ressò de l’oda I troubaire catalan a Catalunya”, “Mirèio a Catalunya” i “Aubanel en Catalogne”. A: Estudis de llengua i literatura. Barcelona: IEC, 1997, p. 555-696.
PANYELLA, Ramon. “Aproximació a la trajectòria cultural de Francesc Pelai Briz (I): Els inicis literaris”. Revista de Catalunya 191 (gener 2004), p. 115-127.
PANYELLA, Ramon. “Aproximació a la trajectòria cultural de Francesc Pelai Briz (II): ‘El croat de la causa’”. Revista de Catalunya 192 (febrer 2004), p. 93-109.
BACARDÍ, Montserrat; ESTANY, Imma. El Quixot en català. Barcelona: PAM, 2006, p. 154-160.
Amb el suport de: