Inici > Pescat amb palangre

Pescat amb palangre

Arxiu d’articles

La traducció del castellà al català al segle XX. Esbós d’una història accidentada
Montserrat Bacardí

De ben segur, a més d’un lector, en llegir el títol d’aquest escrit, li ve una pregunta al cap: per què cal traduir, del castellà al català, si tots els catalans entenem les dues llengües? A l’inrevés, és clar que té sentit, l’operació, atès que un segovià o un malagueny corrents no poden llegir Camí de sirga. Però, nosaltres, bé podem copsar les subtileses més recòndites de qualsevol text escrit en castellà. La llengua original, o de partida, ens resulta diàfana, transparent. Així doncs, la raó primera de la traducció, la intel·ligibilitat, no es dóna en el sentit castellà-català.

La traducció del català al castellà: una tradició aleatòria
Montserrat Bacardí

La història dels intercanvis translatius entre aquestes dues llengües tan properes marxa paral·lela a les vicissituds polítiques, econòmiques, socials, culturals... que han viscut. No és pas una relació contínua, ni sovint gaire fluida i, per descomptat, tampoc no és recíproca: si haguéssim de quantificar les traduccions que, al llarg dels segles, s’han dut a terme del castellà al català en comparació amb les que s’han fet del català al castellà, segurament, ens quedaríem curts si ho deixéssim, per fer números rodons, en una proporció d’una a deu.

Història de la traducció literària
Montserrat Bacardí

De la mateixa manera que resulta difícil de precisar el moment exacte en què es comença a conrear una llengua literària medieval, ho és delimitar quan es comença a traduir des d’altres llengües.

Ibsen i Fosse, contemplant els fiords
Carles Batlle

Henrik Ibsen és un dels referents capitals del Modernisme català. Això és un fet prou divulgat i conegut de tothom. Ara bé, que sigui conegut no suposa que s’hagi aprofundit prou en els factors que en van facilitar l’assimilació, ni que s’hagi parat atenció en la diversitat de lectures que van propiciar els seus textos.

Capicua, un pont cultural entre les lletres catalanes i portugueses
Sebastià Bennasar

Diuen que el futbol i la literatura són incompatibles. Però no ho deuen ser tant, si escriptors com ara Juan Villoro, Manolo Vázquez Montalbán, Ferran Torrent, Vicenç Villatoro o Nick Hornby han escrit alguns llibres memorables al voltant d’aquest esport, i si fins i tot hi havia concursos de relats breus que havien de centrar el protagonisme de la història en el Barça. Però, la literatura i la traducció, són compatibles?

Les complicades relacions culturals entre Catalunya i Portugal
Sebastià Bennasar

Les relacions culturals entre Catalunya i Portugal sovint han estat complicades i impulsades per persones particulars que creien que era necessari establir un pont de comunicació entre els dos territoris de la península Ibèrica. El poeta Joan Maragall ja va qualificar les dues nacions com «uns apartats germans» (expressió que ha servit de títol per a un llibre editat per Víctor Martínez-Gil precisament sobre la relació entre aquests dos territoris) i en certa mesura és així, atès que el desconeixement a banda i banda de la península de la realitat de l’altre país és notable. Per posar un simple exemple clarificador: cap diari català no té, a dia d’avui, novembre de 2011, corresponsal a Lisboa, com tampoc no en té TV3.

Literatura popular sèrbia en català
Pau Bori

En aquest article l’autor ens presenta la seva traducció del serbi d’una antologia de relats populars de tradició oral titulada El destí i altres contes dels Balcans (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009). Les rondalles van ser aplegades pel gran folklorista serbi Vuk Karadžić a mitjan segle XIX.

Les connexions entre les literatures catalana i sèrbia
Pau Bori

Les connexions entre les literatures catalana i sèrbia no són pas profuses, tot i els sorprenents paral·lelismes històrics i els esforços fets pels traductors en els darrers anys. Josep Carner va ser el primer en traduir una peça literària sèrbia al català.

El delit del dialecte: un passeig per la situació italiana
Caterina Briguglia

A la veïna Itàlia, sembla que el dialecte no perilla de mort. Ans al contrari, lluitant contra una dialectofòbia imperant durant molt de temps, avui dia destaca com a recurs expressiu cada cop més viu. Ho demostren les tendències de la música i del teatre contemporanis, i encara més del cinema que, del neorealisme ençà, ha atorgat al repertori dialectal el paper de coprotagonista.

Ulleres fetes per Ramon Torrents, cap a l’any 1957.

Cercador d’articles
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: