Facebook Twitter
Portada > Pescat amb palangre > Els noms de la poesia

Els noms de la poesia

Visat núm. 18
(octubre 2014)
per Denis Thouard
«Els viatges de la poesia» ens han dut a parlar de Paul Celan com a traductor i de pensar en ell com un poeta traduït. És sabut que Celan havia escrit els seus primers poemes en romanès i també que havia traduït poetes romanesos com Gellu Naum i Virgil Teodorescu. Evidentment també traduïa constantment de la seva poesia estant. Els seus poemes han de ser vistos com el lloc de confrontació amb tota una tradició lírica.

Llatí, hebreu, espanyol o anglès es barregen de manera buscada en els seus versos tallats. Cal afegir-hi també el francès omnipresent, tan present que les paraules alemanyes adquireixen tot un altre sentit, com per exemple Neige que es converteix en neige/Schnee, i d’altres coses per l’estil. Alhora, però, Celan va fer també de traductor en tota regla, va traduir Shakespeare i Valéry, Mandelstam, Iessenin, René Char, Jacques Dupin i molts altres poetes. Sempre, però, va celanitzar els poetes que traduïa, per a ell la traducció era una confrontació —l’aversió li era necessària per poder observar els altres poetes des de la distància. Celan critica els poetes i els admira ensems. Els versos de Celan en la traducció d’Arnau Pons al català, que he citat abans, tanquen un cercle, o millor dit, tracen un meridià irrepetible, un meridià que travessa unes quantes llengües. El romanès troba el seu eco en el català —la tradició lírica de la llengua alemanya s’amplia així amb la connexió entre les llengües romàniques, que de fet ja formava part de l’art original de Celan. Les llengües, si es desdoblen, es tornen de nou actives. Si ens oblidem per un moment de Celan, del seu cas específic i alhora central, d’un cas de màxima gravetat, podem arribar a una conclusió més general: els poetes són sempre traductors. Per veure la llengua de manera poètica i reconèixer-la com un espai de possibilitats i de problemes, cal haver fet una marrada per llengües diferents. O dit d’una altra manera: la poesia viatja, es mou sense aturall...

És fàcil pensar en altres exemples —i en canvi seria més aviat difícil trobar un poeta que no s’hagi vist mai impulsat a traduir, encara que fos només dins del seu cap. La poesia neix de la diferència entre les llengües que podem entendre, evidentment, també com una diferència entre les èpoques. I alhora, la poesia es beneficia que hi hagi totes aquestes possibilitats d’expressió. La poesia no podria pas resistir un futur monolingüe. La poesia necessita precisament aquest moviment, aquestes travessies, aquests camins que la porten a través de contrades distants.

Per arribar a la meta, hem de partir d’una determinada imatge de la llengua: no hi ha ni hi pot haver una sola llengua. La poesia és el resultat d’aquest fet. Tots els qui se senten atrets per la poesia, ho saben. A la pregunta patètica ¿per què serveixen els poetes?, podem respondre-hi sense cap esforç: els necessitem perquè amb una sola llengua mai no en tenim prou. Cada llengua de fet són moltes llengües.

Si més no els poetes saben que aquesta és la naturalesa de la llengua: que una llengua són moltes llengües. El 6 de juny de 1926 Marina Tsvetàieva va escriure a Rilke: «Escriure poesia és com traduir». I Guillevic sabia que «qualsevol llengua és una llengua estrangera o toute langue est étrangère».

Els poemes són finestres i portes al món exterior —i alhora, des de la primera cançó de bressol, des dels poemes apresos de memòria a l’escola, la poesia representa el nucli de l’experiència de la llengua primera (comprendran que en aquest context no puc pas parlar de la llengua pròpia o de la llengua materna). La poesia ens diu molt sobre la llengua.

La poesia penetra fins al nucli de la llengua, però tanmateix sempre està en perill, és malentesa, menystinguda —i, a més, no es deixa «vendre». ¿És opaca, fosca, difícil, la poesia? Però si s’obre del tot, ¿no es nega a si mateixa? Les meves preguntes no són pas noves, tot i així avui no les podrem pas respondre.

Torno a reprendre el tema que he anunciat: «Els noms de la poesia». La poesia és un viatge interior i exterior, la qual cosa segurament pot ser molt agradable, però alhora és també perillosa: la capacitat de moviment de la poesia crea un perill específic que afecta la societat, sí, que afecta la llengua que aquesta poesia fa servir. Aquest perill, el podem veure gràcies als noms de la poesia. ¿Com anomenen els diferents pobles i llengües aquesta antiga, però no per això menys misteriosa, activitat sobre la qual ara parlem? Nomen est omen —una ràpida mirada als noms a vegades explica moltes coses. ¿En quina mesura aquesta activitat ha estat nacionalitzada aquí i allà, o no ho ha estat gens? Aquesta podria ser una pregunta interessant.

És fàcil adonar-se que en la majoria de les llengües la paraula «poesia» és un estrangerisme. És evident que en alemany la podem anomenar amb la paraula Dichtung i que podem fer derivats d’aquest mot (com Gedichten, poemes), però la paraula més comuna per descriure aquesta activitat és tanmateix Lyrik,poesia lírica doncs, la qual cosa és sorprenent des de tres punts de vista: els poetes en principi no porten cap instrument, no sostenen cap lira ni tan sols fan servir cap guitarra; tampoc no canten sinó que més aviat escriuen només; i allò que escriuen no pas sempre podria ser descrit amb l’adjectiu «líric». ¿Per què no parlem llavors de «cançó» (Lied)? ¿Per què necessitem fer una marrada llarga i desenterrar un instrument mitològic com la lira? ¿Per què estem interessats en històries tan antigues que no es poden actualitzar?

Si fem un cop d’ull al nostre voltant, podem constatar que la majoria de les llengües escrites, no només les europees, utilitzen la paraula poesia i només adapten una mica la fonètica al seu propi sistema de sons. Vull dir que pràcticament arreu «poesia» és un estrangerisme. «Poesia» és pertot una paraula estrangera. ¿I quines són les llengües que intenten esquivar aquest mot estranger? El bascos (olerkingitza), els bretons (harhoniezh), els hongaresos (költészet), els kurds (helbest), els turcs (Siir), alguns escandinaus (digt en danès i dikt en noruec), els finesos (runous), els gal·lesos (barddoniaeth), els irlandesos (filscht), els letons (Dzeja), els estonis (luule), però no pas els lituans que diuen «poezija», igual com els pobles eslaus o els albanesos (poesia). Hi ha una excepció: els grecs. Per als grecs, aquest no és cap mot estranger. Però potser per a ells aquesta paraula és tan antiga que també ha esdevingut forana.

¿De quina mena d’activitat estem parlant, doncs, si és tan banal i tan senzilla que les cultures llunyanes l’anomenen amb una paraula equivalent? De la ciència més evolucionada, n’esperem que produeixi una terminologia específica en què cada nom correspongui a un concepte exacte. La ciència, per aquesta raó, utilitza llengües estrangeres per tal de fer més visible el terme acabat de forjar. Però la poesia ja la coneix tothom, tothom la pot utilitzar, si més no fins a un cert punt!

Una de les primeres apologies de la poesia tracta precisament de la qüestió de l’anostrament a través de la poesia. En el seu discurs Pro Archia, Ciceró no advoca precisament en favor de la utilitat de tenir formació literària. A partir d’un cas concret es pregunta, però, fins a quin punt fer poesia pot ser considerat un avantatge per tenir dret de viure entre els romans. Un antic amic seu, Archia, era de Síria i escrivia poesia en llengua grega. El seu cas li serveix per demostrar que aquest siri que es va establir a la regió de Pulla, a Heraclea a prop de Tàrent, havia de ser considerat un ciutadà romà de ple dret. Per donar més pes als seus arguments, Ciceró recorda que la poesia no té un origen cert ja que és més aviat un do diví (quasi divino spiritu inflari ... sanctum apud vos .... hoc poetae nomen, 18-19). I per això la paraula «poesia», la llengua del poeta i també la persona del poeta, per molt que siguin vistos com a forasters, poden ser assumits i fins i tot celebrats. Ciceró és conscient de la bretxa que separa la poesia de la resta d’activitats quotidianes i subratlla que aquesta especificitat ha quedat marcada amb un mot grec. En aquesta observació hi ha alguna cosa més que simplement voler vantar-se’n.

Evidentment podem considerar que la divulgació tan àmplia de la paraula grega sigui un signe de l’expansió d’aquesta cultura, sobretot entre les classes dirigents, a través dels cortesans, etc. Allò que a l’edat mitjana encara s’anomenava chanson, Lied, canzone, romancero i que va trobar una àmplia acceptació de la gent, es va convertir aviat en una expressió culta perquè la poesia es pogués convertir en alguna cosa especialment valuosa. Malgrat tot el que acabem de dir, és molt il·lustratiu que tantes llengües distintes facin servir per a la «poesia» una paraula estrangera.

«Poesia» sembla arreu una paraula comprensible, per molt que no puguem determinar-ne l’origen i la notem com una irregularitat, com una paraula que demana esforç. El fet que la paraula provingui d’una altra llengua li oculta les arrels i ens en dificulta la lectura. De manera que sempre de nou ens veiem amb la necessitat d’afegir noves descripcions semàntiques per explicar què representa exactament la poesia. Allò que abans s’entenia per si sol, ara és un misteri. Ja Boccacio, parlant sobre el Dant, explica que la seva manera de parlar amagant-se sota un vel preciós era anomenada entre els grecs poetes i que aquesta paraula en llatí significa «parlar refinadament» (esquisito parlare), i que llavors el nom «poeta» significa tant com «orador refinat» (esquisito parlatore).

El dubte sobre què representa aquest ofici va començar, doncs, amb la divulgació d’un estrangerisme. És la distància la que va fer possible veure-ho tot d’una altra manera. Entre el nom i allò que aquest representa s’ha obert una escletxa. ¿Què és la poesia avui? ¿Què fan els poetes, de fet? Els noms canvien i allò que aquests noms representen també canvia.

És a dir que tenim bones raons per continuar parlant de la lírica i de la poesia i veure aquestes dues paraules com a foranes. Mai, de fet, la poesia lírica no té assegurat el permís de residència, per molt que sigui idolatrada o menyspreada.

Potser ara tenim més present la veritable dimensió de la poesia lírica i veiem que la poesia ens prepara per saber tractar les coses foranes. No anava mal encaminat Jean Bollack en el seu gran estudi sobre Paul Celan quan en la seva versió alemanya el va titular: Paul Celan. Eine Poetik der Fremdheit [Paul Celan. Una poètica de l’estranyesa].

La poètica, la reflexió sobre la poesia, els dubtes sobre els procediments i els dubtes sobre el sentit de tot plegat, tot això és possible tot just quan la poesia esdevé una cosa estranya. El pas entre Dichtung i Lyrik, entre la cançó i la lírica, es pot explicar com dos camins que cada poeta té davant seu: pot optar per la concentració i la densitat de l’expressió, o bé es pot deixar emportar corrent avall tot cercant el ressò del ritme. Ningú ja no se n’adona avui que «poesia» sigui una paraula forana, excepte quan pensem en aquesta tensió interna, en la seva dualitat.

Heus aquí un discurs no massa llarg, per no perdre la condició d’un «orador refinat», sobre els noms de la poesia.

La conferència va ser pronunciada el 13 de juny de 2014 al Lyrikmarkt que va tenir lloc a l’Acadèmia de les Arts de Berlín.
Traduït per Simona Škrabec

Isabel Banal: Llapis trobats, sèrie iniciada el 1999.

Cercador d’articles
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: