Facebook Twitter
Portada > Pescat amb palangre > La literatura japonesa a casa nostra: una invasió subtil?

La literatura japonesa a casa nostra: una invasió subtil?

Visat núm. 8
(octubre 2009)
per Albert Nolla
Si fem una llista de les obres literàries japoneses traduïdes al català, podrem identificar clarament tres períodes en què les lletres nipones han entrat a casa nostra amb més o menys assiduïtat.

El primer període, situat a les primeres dècades del segle XX, va constituir un primer esforç per difondre alguna mostra significativa d’una literatura que fins llavors era absolutament inèdita a Catalunya. Les traduccions d’aquest període, fetes a partir del francès o de l’anglès i publicades generalment en revistes literàries, van sorgir o bé per generació espontània (com és el cas dels tres reculls de contes populars i de la selecció del clàssic Quadern de capçalera, de Sei Shônagon), o bé per la influència de determinades representacions teatrals japoneses que estaven de gira per Europa (com va passar amb les dues peces de teatre La geisha i el samurai i La tomba de la donzella).

El segon període en què la nostra literatura va incorporar algun text rellevant de les lletres japoneses no va ser fins a la dècada dels vuitanta, quan la cultura i les lletres catalanes començaven a normalitzar-se després dels llargs anys de dictadura. Aquesta segona onada de traduccions es van continuar fent gairebé sempre a partir d’una llengua pont, normalment el francès o l’anglès, i van sorgir gràcies a la iniciativa individual dels traductors (com va passar amb els tres reculls de poesia), o gràcies a la influència del teatre o del cinema (com és el cas de l’obra La senyora de Sade, de Mishima, que es va representar al Teatre Lliure l’any 1986, o de la novel·la Narayama, de Shichiro Fukuzawa, que havia inspirat la pel·lícula La balada de Narayama, del director Shohei Imamura).

Finalment, el tercer període de traduccions del japonès al català, que va començar amb el nou segle i arriba fins avui, ha estat un veritable tsunami: en només deu anys s’han publicat en català més de vint obres japoneses (a un ritme que supera els dos títols l’any). Si ho comparem amb la situació d’on veníem (amb poc més d’una desena d’obres traduïdes al llarg de tot el segle XX), o amb la situació en què es troben altres literatures llunyanes, és innegable que la literatura japonesa viu un moment d’esplendor a casa nostra.

Evidentment, aquest moment d’esplendor beneficia les dues cultures que entren en contacte (la catalana i la japonesa), així com els autors, els lectors, les editorials, els traductors, etc. Amb tot, però, hem d’evitar caure en l’autocomplaença i tenir present que som davant un fenomen complex, que no està exempt d’ambigüitats i de contradiccions, i que no necessàriament ha estat producte d’una política literària coherent o normalitzada.

Per posar en perspectiva aquest «boom» de la literatura japonesa a casa nostra, en primer lloc cal dir que no es tracta pas d’un fenomen aïllat i centrat exclusivament en la literatura, sinó que s’emmarca dins l’interès d’Occident per la cultura japonesa en general. En efecte, en els últims vint anys els occidentals hem passat de veure el Japó com un país que exportava bàsicament productes tecnològics a veure’l com un país capaç d’exportar també productes culturals de prestigi. Per tant, de la mateixa manera que hem acudit al Japó a la recerca de novetats gastronòmiques, arquitectòniques, musicals o cinematogràfiques, també hi hem anat a buscar novetats literàries.

En segon lloc, hem de tenir en compte que el «boom» de la literatura japonesa no és un fenomen que s’hagi donat només a Catalunya, sinó que s’ha produït prèviament en el mercat literari global. De fet, tots els autors japonesos que s’han traduït al català ja s’havien donat a conèixer anteriorment per mitjà de traduccions a alguna altra llengua europea.

En tercer lloc, hem de recordar que la llista de títols traduïts només representa una part ínfima del conjunt de la literatura japonesa. Efectivament, en la llista d’autors traslladats a la nostra llengua hi ha absències notables, com les de Kenzaburo Ôe, Premi Nobel l’any 1994, o les de Ryônosuke Akutagawa, Shiga Naoya, Osamu Dazai o Kobo Abe, tots absolutament inèdits en català. Així mateix, hi ha altres autors cabdals i amb produccions molt extenses, com ara Kawabata (Premi Nobel l’any 1968), Tanizaki o Sôseki, dels quals només tenim un o dos títols traduïts. Per tant, malgrat la feina que s’ha fet els darrers deu anys, encara queda molt per traduir i per acostar el català al nivell d’altres cultures.

L’absència o la poca presència d’aquests autors cabdals ens du a plantejar-nos un quart aspecte d’aquest «boom» que em sembla de vital importància: la selecció de les obres que es tradueixen. En aquest sentit, sembla que les editorials catalanes estan interessades a explorar només dues tendències de la literatura japonesa: d’una banda, la literatura lírica, descriptiva i suggerent representada per la poesia i pels autors clàssics i, de l’altra, les novel·les xocants i amb una càrrega important d’erotisme i violència que produeixen alguns autors contemporanis. En canvi, les obres de contingut filosòfic, històric, polític o social no semblen interessar a ningú. Si no, no s’entén que no s’hagi traduït cap de les novel·les de Kenzaburô Ôe, i en canvi ens hagin arribat alguns títols recents emparats en el seu suposat poder de transgressió. Pel que fa als gèneres, és simptomàtic que només tinguem un assaig traduït (Elogi de l’ombra, de Tanizaki), quan aquest gènere, sota la forma genuïnament japonesa de la «novel·la personal», és justament un dels puntals de la literatura nipona.

Aquest biaix en la selecció de les obres que s’han traslladat fins ara al català comporta el perill evident de reduir la totalitat de la literatura japonesa a una mena d’estereotip literari destinat a satisfer les nostres ànsies d’«exotisme». Sense anar més lluny, aquest perill de reducció és ben perceptible en les cobertes de la majoria de llibres publicats en els últims anys, que demostren, a més d’una evident manca d’imaginació, un interès descarat per reproduir i reforçar els estereotips relacionats amb la cultura japonesa, independentment de l’autor, de l’època o de la temàtica de l’obra publicada.

Un cinquè aspecte que hem de considerar a l’hora d’analitzar el «boom» de les lletres japoneses a Catalunya és la irrupció d’un autor com Haruki Murakami, que a més de fer augmentar el nombre de títols traduïts amb les seves obres (7 dels 22 títols traduïts els últims deu anys són seus), ha fet que alguns editors hagin apostat per autors que d’altra manera no haurien publicat, amb l’esperança de trobar «el nou Murakami» o «la versió femenina de Murakami». Cal dir que la majoria d’aquestes apostes no han passat de ser un bluf que no ha fet cap favor ni a les lletres japoneses ni a les catalanes.

Un sisè punt que no hem de perdre de vista és que la traducció de la literatura japonesa al català també es ressent de les dificultats que viu el món editorial en la nostra llengua. Per veure un exemple d’aquestes dificultats del món editorial català, podem fixar-nos el cas d’un autor com Haruki Murakami, que a pesar de l’èxit aclaparador que ha obtingut arreu del món no ha pogut lliurar-se de les vicissituds que comporta fer-se un lloc en una cultura com la nostra. Tòquio blues, que és potser el seu títol més conegut, va estar a punt de no aparèixer en català perquè les dues primeres novel·les que s’havien publicat d’ell no s’havien venut gaire i l’editor ja el considerava un autor impenetrable per al públic d’aquí. (Afortunadament, la novel·la es va publicar l’any 2005 gràcies a un canvi d’editor i a una subvenció de la Japan Foundation, i se n’han venut més de deu mil exemplars, una xifra que es pot considerar tota una fita en la història de l’edició a casa nostra.) Així mateix, l’obra més ambiciosa de Murakami, Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, no es va traduir al català en el mateix moment en què es va traduir a l’espanyol (l’any 2002) perquè es va considerar que era una novel·la massa llarga i que els costos d’impressió serien massa alts.

En aquest mateix sentit, també podem esmentar el cas de Yôko Ôgawa, una autora contemporània que ha fet fortuna a França i que últimament també està tenint força èxit en espanyol, llengua en què ja té quatre títols publicats. A casa nostra, però, només ha tingut una oportunitat per donar-se a conèixer, en una traducció aïllada de l’any 2002 (Hotel Iris) que no ha tingut continuïtat perquè «no va vendre prou». I Ôgawa encara va estar de sort, ja que algunes editorials que tradicionalment presentaven la mateixa obra en català i en espanyol de manera simultània han deixat de publicar la versió catalana, de manera que d’alguns autors prometedors (com ara Hiromi Kawakami, Kyoichi Katayama, etc.) ni tan sols ens n’arriba una primera traducció. Un cas contrari, i excepcional, el trobem amb Tusquets, que després d’haver traduït cinc títols de Yoshimoto Banana exclusivament a l’espanyol, es va decidir a publicar la novel·la Tsugumi en les dues llengües.

Un altre exemple de la servitud de les lletres i de les editorials catalanes respecte a les espanyoles ens el proporciona la novel·la Botxan, de Natsume Sôseki, que Edicions Proa va publicar l’any 1999 gràcies a la iniciativa de tres traductores que van rebre un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes (quan aquests ajuts encara garantien la publicació directa de l’obra). La novel·la, com sol passar, va rebre poca atenció del públic i de la crítica, i va caure en l’oblit fins que la traducció espanyola de l’Editorial Impedimenta va rebre el Premi Llibreter l’any 2008. No cal dir que Proa es va afanyar a reeditar Botxan (i, aprofitant l’avinentesa, també va encarregar la traducció d’un altre títol emblemàtic de Sôseki que havia de sortir a primers d’any i que, coses de la crisi, encara no ha vist la llum).

Per últim, el setè aspecte que voldria assenyalar respecte a aquest «boom» actual de la literatura japonesa a Catalunya és el fet que per primer cop en la història hi ha hagut un petit grup de traductors preparats i disposats a traduir directament del japonès al català. En aquest sentit, cal destacar la tasca formativa que s’ha fet a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. Ara bé, tampoc no hem de perdre de vista que la situació professional dels traductors literaris del japonès (com la de la majoria de traductors literaris) és més aviat precària i presenta ben pocs incentius. Des d’un punt de vista estrictament professional, surt molt més a compte passar-se a l’espanyol, llengua en què com hem vist també es tradueix molt i que compta amb un mercat molt més ampli que el nostre. Així, no ens queda gaire més remei que demanar una mica de sensibilitat a les editorials de casa nostra i l’ajut de les institucions, com poden ser el PEN Club o la Institució de les Lletres Catalanes.

Isabel Banal: Llapis trobats, sèrie iniciada el 1999.

Cercador d’articles
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: