Facebook Twitter
Portada > Pescat amb palangre > Sobre els desconeguts coneguts

Sobre els desconeguts coneguts

Visat núm. 9
(abril 2010)
per Simona Škrabec
«La truja que es menja les seves cries» és un dels set contes que Danilo Kiš va reunir sota el títol Una tomba per a Boris Davidovič. Publicat el 1976, aquest llibre va ser un autèntic artefacte explosiu, una bomba de rellotgeria.

Va sacsejar no només la literatura sèrbia, sinó tot l’entorn immediat, és a dir totes les literatures d’aquell país que aleshores s’anomenava la República Socialista i Federativa de Iugoslàvia, i que avui no existeix, potser, ni tan sols en la memòria... Era un temps en el qual la cultura política s’alimentava de citacions —grans pensaments de Lenin o Marx, de Stalin o Hegel, d’acord amb l’oportunisme del moment havien de ser apresos com oracions o conjurs màgics. Calia repetir les consignes, no pensar en el seu contingut. I en aquest ambient, Danilo Kiš va fer un llibre amb retalls de discursos autèntics: frases de Joyce sobre Dublín, paràgrafs sencers d’una guia turística de la ciutat de Kíev, el llibre de Karl Štajner que reunia els testimoniatges dels sobrevivents dels camps soviètics...

El llibre va ser tan irreverent que, ara i aquí, potser resulta difícil fer-se’n càrrec. Kiš va aconseguir fer explotar tot un sistema de pensament. L’autor no qüestionava pas les dades que la història oficial tenia recollides, sinó que qüestionava la manera com s’escriu la història. També jo li dec aquesta lliçó inesborrable encara que, quan el llibre va ser escrit i l’autor processat per plagi (sic!) i empès a un exili «voluntari» sense retorn, jo tenia exactament vuit anys, és a dir, tot just sabia aguantar el llapis. Però els llibres, espero que això ho tenim tots ben clar, contenen un verí de llarga durada.

Quan la meva traducció catalana de Boris Davidovič havia d’entrar a màquines, em van trucar esverats de l’editorial perquè havien descobert un error: a la pàgina 130, la nota al peu deia «nota del traductor». I és clar, com que jo era una traductora, calia corregir-ho... Vaig començar a riure com potser no he rigut mai a causa d’un error. Estem parlant del conte «Gossos i llibres», que és un document històric autèntic guardat a les biblioteques del Vaticà, el qual demostra la persecució dels jueus a Occitània. Kiš va retocar el document lleugerament aquí i allà, li va posar alguna nota a peu de pàgina i llavors va escriure un conte paral·lel sobre Boris Davidovič Novski, un pres soviètic del segle XX que comparteix les inicials amb Baruch David Neumann, un jueu del segle XIV. L’autor serbi mostrava, així, que la història de persecucions i l’exclusió brutal de qualsevol element molest i la protecció de la puresa de l’estirp és sempre la mateixa. La nota del «traductor», referint-se a aquesta dura història real, deia que «en els temps difícils l’actitud personal i la valentia ciutadana poden canviar un destí que els porucs consideren ineluctable, convençuts que es tracta d’una fatalitat». Ho compreneu, oi?, que com a traductora no podia haver-me atribuït un pensament tan lúcid. Però aquesta anècdota il·lustra molt bé que la revolta estètica de Danilo Kiš simplement no podia ser compresa sense un marc adequat.

I aquest marc no existeix. Hi ha pocs especialistes en literatura sèrbia a Catalunya, no hi ha estudis de la llengua, si no m’equivoco no existeix ni un trist lectorat, són poquíssims els traductors capaços d’establir el pont entre aquestes dues llengües... Però si em permeteu defensar breument una tesi diferent, diré que aquesta no és la causa principal del desconeixement. Sostinc que, de fet, no ens volem pas conèixer.

Per acceptar l’escriptura dels Balcans —sempre compromesa amb el seu entorn més immediat— cal admetre que aquell món políticament inestable, de convivències difícils, de misèria econòmica i d’inseguretat vital existeix aquí també. Ens hauríem d’adonar d’unes situacions desconegudes, i per això amenaçadores, i saber les coses que no sabem i que preferim no saber.

La metàfora de Kiš d’una societat on cal devorar sense miraments per no ser devorat, no és una mica també la imatge del nostre propi món? La metàfora de la truja que menja les seves cries és vella i podríem dir que no coneix fronteres. Recordareu, segurament els gravats de Francisco de Goya amb aquell terrible Saturn que devora els seus infants, o bé Salvador Dalí «copiant» el quadre de Jean François Millet perquè dins del cistell dels dos pagesos resant l’Angelus hi ha amagat un infant mort. En aquesta i en aquella altra riba del Mediterrani, hi trobem les imatges que parlen sense cap concessió d’unes cultures incapaces d’assegurar als seus infants un medi prou favorable perquè creixin i es desenvolupin. En la novel·la més emblemàtica de la literatura eslovena, Ivan Cankar parla de la Francka que en una mena de favela centroeuropea observa impotent com van morint els seus fills, un rere l’altre, fracassats en tot. Mercè Rodoreda va escriure aquella crua escena amb els ous de colom que la Colometa va sacsejant, un a un, per ofegar la vida que hi ha dins. La croata Slavenka Drakulić va escriure la seva novel·la sobre la fam divina (aquesta seria la traducció literal del títol de Sabor de un hombre) el 1993 per recordar-nos sense pietat que l’eliminació d’un ésser humà és un «problema tècnic».

Em temo que fins i tot Ivo Andrić, tot i la força indiscutible de la seva literatura, s’ha anat convertint en un compendi de tòpics. Igual com en el cas de la novel·la de Drakulić, el públic internacional interpreta aquestes narracions com una prova que la naturalesa dels humans és sanguinària i sempre ho serà. I no cal dir que els Balcans són el lloc que millor il·lustra aquest tòpic —des de sempre, es tracta d’una característica eterna, ahistòrica. No hi ha cap interès en els lectors per entrar en les circumstàncies concretes i conèixer les causes, els orígens dels conflictes. En aquest punt és on negligim completament la nota a peu de pàgina de Danilo Kiš i convertim no només el temps passat, sinó també el futur en una fatalitat, en un destí que res no pot canviar.

La incapacitat dels lectors de connectar les metàfores literàries amb un context concret em sembla especialment visible en el cas de Diccionari khàzar de Milorad Pavić (traducció catalana de Jadranka Vrsalović Carević, 1989). Publicada el 1988, la novel·la va donar la volta al món sota el segell d’una obra diferent i «innovadora». Us recordo, però, que Borges havia publicat Ficciones el 1944 i que les obres apòcrifes ja feia quaranta anys que no eren cap novetat... En les pàgines d’aquest llibre, hi podem llegir: «Fins ara les grans nacions oprimien les petites. Ara és diferent, ara en nom de la democràcia els pobles petits imposen el terror als grans. L’Amèrica blanca té por dels negres, els negres dels porto-riquenys, els jueus dels palestins, els àrabs dels jueus, els serbis dels albanesos, els xinesos dels vietnamites, els anglesos dels irlandesos...». En els anys següents, en la dura dècada dels noranta, els serbis van saber comprendre el missatge i que s’havien de defensar amb tots els mitjans del perill que representaven els pobles febles. El somni de la gran Sèrbia va arrasar els Balcans, perquè s’hi va imposar aquesta visió paranoica.

Per descomptat, Pavić a Catalunya, mai no se’l va relacionar amb aquests esdeveniments, la seva novel·la confirmava simplement el fatalisme de la història. Per això és impossible esperar en el context en el qual ens movem una anàlisi com la que va saber fer, a Amèrica, el professor David Damrosch en el seu llibre What is World Literature? (2003). Damrosch dedica tot un capítol a Pavić per demostrar que l’autor mateix ja havia previst aquest verí de lectura al·legòrica que intoxicaria els seus lectors. I alhora ens recorda que en la literatura no hi pot haver obres políticament correctes, sinó que qualsevol novel·la representa una entrada en un món complex i ens pot servir, si la llegim atentament, per comprendre l’entrellat històric i les seves contradiccions.

La situació de la presència internacional de la literatura sèrbia potser encara s’ha agreujat més. El tòpic de la guerra s’està retirant, la gent oblida ràpidament les matances i sembla que la indústria editorial ens deixarà de nou en un desert. I per descomptat, David Albahari no és pas l’autor més conegut. Encara que dues de les seves novel·les més importants, Mamac (Anzuelo) i Getz i Majer (Goetz y Mayer) hagin estat traduïdes a l’espanyol m’atreviria a dir que aquí és un desconegut. Allò que agrada als lectors, tal com diu Alexander Hemon a La cuestión de Bruno, són relats previsibles: «Tota aquesta gent conta històries, els periodistes i els càmeres i tots aquells que han recorregut el món. Però tot són clixés, com si haguessin vist massa pel·lícules dels corresponsals estrangers i reporters de guerra». La conclusió és amarga, però tanmateix és una conclusió: les petites cultures no ens volem conèixer, perquè trobaríem a l’altre costat precisament aquells trets que més odiem de la nostra pròpia cara. I així, en la recerca de la felicitat, hem adoptat la retòrica del mercat i d’allò que es ven bé i que la gent vol, i d’excuses: què hi farem!, el català ja no el llegeix ningú...

Allò que ens estem jugant en la lluita contra la màquina devoradora de la cultura és la singularitat d’una mirada individual. Potser no ens hi juguem la vida real, el desencís per la impossibilitat de canviar la indústria cultural potser no arriba a demanar aquest preu tan alt, però sí que ens hi juguem la possibilitat d’una existència cultural plena. I aquest és un repte important. Desenganyeu-vos, si no som capaços de comprendre els altres, no som capaços de veure’ns a nosaltres mateixos.

Aquest text va ser presentat en la taula rodona «Entre el llaüt i la simbomba: traduir entre el serbi i el català» el 17 de setembre de 2010 a l’Espai Mallorca en ocasió del Dia de Traductor.

Isabel Banal: Llapis trobats, sèrie iniciada el 1999.

Cercador d’articles
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: