Facebook Twitter
Portada > Pescat amb palangre > Traducció literària al llarg de la història: modernitzar, però també… aprofitar?

Traducció literària al llarg de la història: modernitzar, però també… aprofitar?

Visat núm. 20
(octubre 2015)
per Marta Giné Janer
El concepte d’intercanvi és clau en la història de la traducció: tots sabem que no s’arriba mai a un bescanvi objectiu total, perquè, no només en les traduccions, sinó també en qualsevol activitat humana, hi són presents tant la vessant més racional de l’ésser humà, com també els aspectes més apassionats o antropològics, en general; primerament, el traductor en tant que intermediari o «guia entre fronteres».

El traductor és un ésser humà amb les seves grandeses i també limitacions; ésser, per tant, que no pot —potser— deixar de ser crític amb l’obra que tradueix, «interpretar-la» segons la imatge literària, estètica i fins i tot moral que té de la cultura de la qual prové el text; ésser que no pot deixar de pensar també en els judicis que la seva traducció pot tenir en el públic lector, a més d’un cert «paternalisme» (desig de facilitar la lectura) envers aquest mateix públic —noció que, sorprenentment, copso cada cop més sovint entre els estudiants que s’inicien en el món de la traducció.

Però també influeix la recepció que una cultura té —ja— de l’estranger, de l’«Altre»: amb les mitificacions i representacions que qualsevol cultura associa a l’«Altre», fruit tant de la problemàtica dels contactes, com dels derivats de la llunyania, etc. També cal tenir present, és clar, els sistemes literaris que es posen en contacte amb els propis models de llengua, de gèneres, amb les pròpies relacions entre literatura i meta literatura. Tots aquests aspectes suara tan breument resumits són presents en l’experiència de l’estranger que constitueix una traducció i que fan que una traducció no sigui només una feina estètica.

Com es diu tan sovint, cada generació necessita la seva pròpia traducció d’una obra estrangera per llegir-la en el seu propi sistema lingüístic (canviant al llarg dels anys) i cultural. Així, afirma D.-H. Pageaux, una traducció és: «Presonera d'imperatius aparentment inconciliables: d'una banda respectar el text original […] de l'altra […] el text creat o, millor recreat. […] El text traduït és una mena d'utopia […]. L'activitat traductora porta a considerar un text traduït com a una mena d'intertext.»

Com tot en la vida, aquesta certitud no és cap dogma: cada generació té els seus genis; així, per posar només un exemple, la crítica està d’acord que podem seguir llegint les traduccions dels contes de Poe en el francès de Baudelaire i els trobarem meravellosos des de tots els punts de vista possible.

Les excepcions confirmen les regles. Nogensmenys, com que els genis més aviat escassegen, quan un s’encarrega d’una traducció literària és positiu llegir primer les traduccions que han precedit la que ha de fer: s’hi troben errors, supressions i canvis.I a tots els traductors ens fa gràcia trobar-ne! Coneixem la dita: traduttore traditore. Però, malgrat aquests inconvenients, en les traduccions que ens han precedit es troba una lectura, un mirall (utilitzant el terme en un sentit un pèl diferent respecte a Berman) de la llengua i cultura pròpies i de com han evolucionat, que ajuden a entendre els canvis i processos lingüístics i estètics viscuts per la pròpia civilització i també per la civilització de l’altre. Calen anàlisis descriptives i quantitatives erudites, exhaustives del corpus de textos impresos, malgrat que és una tasca delicada i «antipàtica» (probablement), per arribar a llistes de traduccions (amb els seus paratextos i la publicitat sobre les traduccions —no som, doncs, lluny de la historia del llibre—) per oferir després reflexions que contribueixin a entendre la pròpia història literària d’un país. Sóc de l’opinió que cal considerar les traduccions com a «producció» del propi país, i identificar els canvis del traductor (manipulacions, supressions, afegits, canvis de tot tipus, nivells de llengua, gènere…) per arribar a establir una estètica de la traducció.

Alguns exemples pràctics, extrets d’originals de la literatura francesa del segle XIX que s'han girat al català o castellà al llarg del segle XX ens ajudaran a defensar aquests conceptes.

El fet cultural és probablement el més significatiu. Un mot tan intranscendent com ara «petit pain» es va traduir com a llonguet, durant el primer terç del segle passat; «Il aurait dit: Je m’appelle Dupont» esdevingué: «Si hagués dit: Jo em dic senyor Esteve»; Avui podria fer-se? O es diria senzillament panet? O caldria posar una nota al peu per recordar el personatge de Rusiñol? Cap dels meus estudiants actualment sap dir-me què és un llonguet, i els «sona» —de lluny— Rusiñol, quan he fet la pregunta.

Els nivells de llengua en traducció també sembla que han anat a la baixa: una frase que es vol col·loquial/oral com aquesta, «ils auraient été bien reçus, je vous en réponds», també a inicis del segle XX es va convertir en «I, a fe de Déu, que haurien estat ben rebuts!» mentre que «Ils n’y comprirent goutte» es va traslladar com «No en van entendre ni un borrall». Em pregunto com es transcriurien avui, si l’obra fos traduïda. Els estudis de recepció portats a terme confirmen que els clàssics es tradueixen cada cop menys, davant del darrer boom editorial o premi literari amb presència als mitjans o a les xarxes socials. I la meva melangia s’instaura en recordar la riquesa idiomàtica oral dels meus avis; d’altra banda, persones pertanyents al poble senzill. Quan es diu i s’escriu que la llengua catalana està en el seu millor moment (o frases semblants), em fa l’efecte d’escoltar o llegir un eslògan publicitari, però no una realitat filològica.

D’altra banda, l’evolució cultural també es constata en les obres, tant les originals com en les traduïdes: en una obra del segle XIX, un nen s’extasiava davant del regal «qu’on lui donnait aux Jours de l’An de son enfance»; el traductor (del mateix període citat en el paràgraf precedent), amb voluntat probable de ser comprès per un públic ampli, va adaptar una realitat inconeguda aquí i el regal «li duien els Reis». Avui, no tindríem cap problema: gairebé tots els regals els du el Pare Noël… aquí i molt lluny d’aquí! Quan tenim els mitjans de transport més ràpids que mai, i viatgem més fàcilment per la voluntat de conèixer altres realitats, trobem per tot arreu els mateixos quids… Altres exemples, més barroers de «paternalisme» són: «un ample coup de château margaux» = «buena porción de vino»; «première lampée de fève de Moka» = «sorbo de cafè»; «La Rochefoucault» = «un savi».

Per sort, algunes censures o ideologies religioses de la mateixa època estan ja força superades. Així, quan l’original de La Dame aux camèlies es refereix als «diamants de votre coup», avui no trobarem, n’estic segura, un afegit descobert en una edició del mateix període citat: «els diamants que adornen el seu pit impúdic». En la mateixa obra, la subtilesa de l’estil francès (coeur) esdevé d’un realisme brutal (cos): «votre amour appartient à qui le paye, et vous avez fait une marchandise de votre coeur» / «el seu amour és per qui el paga i vostè mercadeja amb el seu cos!» Afegits, canvis… als quals no escapa la llengua castellana del mateix període, en què, per posar només un exemple, «denier à cette femme» esdevé força cruel: «negar a tal pécora».

Altres cops, l’anàlisi de traduccions antigues descobreix (i contribueix també així al progrés científic de les ciències humanes) com n’eren («de savis»!), també des del punt de vista religiós, alguns traductors: la «Messe de mort» esdevé «Rèquiem», mentre que l’adjectiu «Diluviens» es corregeix per «Diluvi» (la Bíblia només en cita un!). O bé com s’esforçaven per ser «políticament correctes» (com es diu avui dia): així «Elle avait sans doute rendu son âme» esdevé «Y entregó su alma a Dios»… No calen comentaris, oi?

D’una banda, aquests afegits evoquen una societat tancada, molt «marcada» religiosament, puritana pel que fa referència a aspectes eròtics. L’anàlisi de traduccions allunyades contribueix així a demostrar, de manera científica, la realitat social d’un estat en un període determinat, l’igual que la història, l’antropologia o altres ciències humanes.

De l'altra, però, cal denunciar que una part de la nostra societat té tendència a pensar que el nostre avui no té (per sort!) tabús. La mundialització va eliminant les expressions especifiques de cada realitat lingüística pròpia. Un exemple (extret, ara, dels mitjans de comunicació) com és l’expressió «danys col·laterals» (esdevinguda «popular» arreu arran de la guerra a l’Iraq) mostra, a parer meu, una censura més perversa encara que la de fa un segle: mundialització d’una ideologia que dissimula, mitjançant unes paraules fins aleshores poc utilitzades, l’atrocitat d’una guerra i la seva «justificació» amb una expressió que «no diu quasi res».

Més elements ideològics es descobreixen mirant i remirant les traduccions antigues. Per raons que no vénen al cas ara mateix, em centraré en l’exemple de la narrativa fantàstica del segle XIX. En analitzar-ne les traduccions, del francès al català i al castellà, s’observen fàcilment diversos factors: el nombre de traduccions d’aquest tipus de gènere narratiu és clarament inferior a altres tipus de relats (aventures, històric…); quan se’n fan, els traductors, sense excepcions, mostren un clar neguit davant d’elements que no es poden explicar racionalment i que xoquen contra el fet religiós instaurat: en diversos casos, es troben supressions dels fragments més irracionals; també es troben canvis per adequar l’irracional: «Les idées sont des êtres vivants» esdevé «Las idees son como seres vivos»; «un magique sourire» esdevé «una magnífica sonrisa» o «Faisait des gestes màgiques sur une tasse d’eau» es transforma en «gesticulava misteriosament sobre un vas d’aigua». Podem llençar —com a hipòtesi— que un país com el nostre, on el sol llu amb força, es retreu de relats en què la nit i tot el seu simbolisme viu amb força (de fet, anàlisis de literatura comparada revelen que el nombre de relats fantàstics escrits a Espanya al segle XIX és clarament inferior a la xifra d'altres països en el mateix període). Però potser és més encertat pensar en una altra hipòtesi: els països on el dogma religiós i la dictadura han estat sempre al poder tenen cura d’evitar tot el que se’ls escapa de les mans. Això es verifica quan les anàlisis demostren que també l'URSS oferia poques traduccions de literatura fantàstica.

Ve't aquí com estudiar les traduccions que ens han precedit ens ensenya com evolucionen les llengües; però també, i sobretot, ens descobreixen no només l’estètica i la cultura de l’«Altre», sinó també les nostres. Investiguem i interpretem en el sentit més musical del terme i descobrim, com escrivia R. Barthes, el misteri que és qualsevol escriptura…

REFERÈNCIES

BARTHES, Roland. L’Empire des signes. París: Éditions Points, 2007.

BENJAMIN, Walter. Mythe et violence. París: Denoël, 1971.

BERMAN, Antoine. L’épreuve de l’étranger. París: Gallimard, 1984.

GINÉ, Marta. «Villiers de l’Isle-Adam en català». A: Villiers de l’Isle-Adam. Contes cruels. Barcelona: La Magrana, 1995, p. 125-148.

GINÉ, Marta. «Las traducciones españolas de los relatos fantásticos de Gautier: análisis y perspectivas». A: Narrativa fantástica en el siglo XIX (España e Hispanoamérica). Lleida: Milenio, 1997, p. 235-248.

GINÉ, Marta. «El fantàstic de Gautier en català». A: Théophile Gautier: Avatar. Barcelona: La Magrana, 1997, p. 137-160.

GINÉ, Marta. «El théâtre du bon sens en català: l’exemple de Dumas fill». A: La traducción en la Edad de Plata. Barcelona: P.P.U., 2001, p. 75-88.

GINÉ, Marta. «Sobre traducciones de relatos fantásticos franceses en España (siglo XIX). De Cazotte à Maupassant». A: Estudios sobre el cuento español del siglo XIX. Vigo: Academia del Hispanismo, 2008, p. 241-264.

HERMANS, Theo (ed). The Manipulation of Literature. Studies in Literaty Translation. Londres/Sidney: Croom Helm, 1985.

PAGEAUX, Daniel – Henry. La littérature Générale et comparée. París: Armand Colin, 1994.

Isabel Banal: Llapis trobats, sèrie iniciada el 1999.

Cercador d’articles
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: