Facebook Twitter
Portada > Pescat amb palangre > Sexe i traducció?

Sexe i traducció?

Visat núm. 20
(octubre 2015)
per Marta Segarra
No ens hauria d’estranyar que la traducció tingui a veure amb el sexe, o almenys amb la sexualitat, entesa com a conjunt de discursos que regula i alhora engendra les pràctiques sexuals: tots els traductors i traductores que conec senten passió per la pràctica de la traducció, que té en comú amb el sexe el fet de posar en contacte íntim el jo i l’Altre, en forma de text original i versió traduïda.

Resulta revelador que moltes de les metàfores que es fan servir per descriure la traducció pertanyen a l’àmbit de l’erotisme. Des del segle XVII, la traducció s’ha comparat amb una dona «bella però infidel», segons l’expressió tradicional francesa les belles infidèles, referida a les traduccions elegants però que s’allunyen de l’original. L’antic debat entre fidelitat i infidelitat de la traducció també té un ressò sexual: què és millor, conformar-se amb una traducció «avorrida però fidel» com una esposa legítima o bé preferir-hi una versió «bella però infidel» com una amant ardorosa, segons la típica visió burgesa del matrimoni? Si Borges celebrava la «infidelitat feliç i creativa» d’una traducció de Les mil i una nits,  Nabokov, en canvi, defensava la «traducció literal», que es distingeix gràficament per les nombroses notes explicatives a peu de pàgina, «que s’enlairen com gratacels». De forma més explícita, George Steiner es refereix a la tristitia posterior a l’acte sexual, segons sant Agustí, per descriure el sentiment de dol que provoca l’acte de la traducció, sentiment que el crític atribueix tant als èxits aconseguits com als fracassos que comporta tot intent de traslladar un text escrit en una llengua a un altre idioma.

Però l’amor, que s’associa habitualment a la sexualitat, sempre és proper a l’odi, i traduir pot implicar així «cometre abusos» (expressió de Jacques Derrida també referida al camp sexual); és a dir, fer una certa violència al cos-text d’origen. Aquesta violència, però, no tindria tant a veure amb el trencament de la fidelitat entesa com a literalitat, a parer meu, sinó amb la desambiguació: traduir obliga sovint a triar entre diverses opcions i, per tant, a reduir l’ambigüitat semàntica del text original, la qual cosa ens retorna al dol per la pèrdua d’aquests sentits —tot i que la traducció pot equivaldre també a un guany, és clar.

Parlar de guanys i pèrdues ens du a un altre camp semàntic que aparentment no té res a veure amb el de l’amor i la sexualitat, com és el de l’economia. El traductor, citant de nou Steiner, «manlleva» sentits del text original i els ha de «retornar» o «compensar» en la seva versió. Derrida, però, a partir de les seves reflexions ben interessants sobre la circularitat del deute, introdueix un matís important: el traductor no és simplement un «receptor endeutat» envers el text que tradueix, sinó que l'original també està en deute cap a la traducció, perquè és capaç de donar-li una vida «millor i més llarga» que la que podia atorgar-li el seu autor en l’única llengua en què el va escriure.

Una altra de les imatges que s'evoquen sovint per representar la traducció és la de l’eco. El text traduït es pot considerar com un eco de l’original sense que això impliqui una primacia, sempre que no entenguem l’eco com una repetició mecànica, sinó com una al·lusió a la història de la nimfa homònima. Condemnada per la deessa a repetir les darreres paraules de les frases que sent sense poder emetre’n de noves, Eco va arribar, tanmateix, segons algunes versions del mite, a vèncer la maledicció que l’aclaparava quan cridava el seu adorat Narcís. L’aparent repetició de les paraules de Narcís, que s'adreçava als companys que havia perdut de vista en extraviar-se pel bosc, es transformava en boca d’Eco en una interpel·lació plena de sentit. Derrida fa servir aquest relat per desconstruir la precedència de l’original respecte a la seva repetició, com també per suggerir que tota repetició constitueix un nou esdeveniment. Per la seva banda, Steiner desenvolupa aquesta metàfora mitològica quan parla de la traducció com a un «mirall que no només reflecteix la llum, sinó que també la genera».

Amb la història mitològica de Narcís entrem en un altre camp semàntic, també relacionat amb la sexualitat, que és el de la mirada. Una bona traducció ha de ser «transparent», defensa Walter Benjamin, per no cobrir l’original i deixar que brilli amb la seva pròpia llum. Però altres especialistes han atacat la fal·làcia de la transparència, és a dir, la pretensió d’invisibilitat de la traducció. Podríem relacionar aquest joc de la traducció entre la transparència i l’opacitat, entre llum i ombra, amb una altra imatge fortament sexualitzada, la del vel: com diu l’escriptora tunisenca Emna Bel Haj Yahia, el vel que porten algunes dones al seu país serveix tant per mostrar com per amagar, perquè la funció més important del vel és, segons ella, «mostrar que estem ocultant alguna cosa». El vel, doncs, és una imatge paradoxal, que integra dues accions aparentment contradictòries: ensenyar i amagar, protegir-se de les mirades i fer-se veure.

Tant la imatge del vel com la història d’Eco i Narcís ens revela, per si no era prou evident, que la traducció no només està relacionada amb la sexualitat, sinó també amb el sexe, en el sentit de la dona oposada a l’home o de la feminitat contra la masculinitat. Podríem postular així que el parell original/traducció és una més de les oposicions binàries que estructuren el nostre pensament i el nostre llenguatge: ànima/cos, cultura/natura, humà/màquina, home/dona en són algunes de les més rellevants. Hélène Cixous va postular en el seu cèlebre text «El riure de la Medusa» que l’oposició masculinitat/feminitat era subjacent a totes les altres; per tant, podríem inferir que, en el cas que ens ocupa, l’original encarna el pol actiu, masculí, i la traducció el passiu i femení. Com la sexualitat, la traducció és vista sovint en termes d’activitat i passivitat o de primacia i inferioritat, de la mateixa manera que la feminitat s’ha considerat tradicionalment un reflex menor de la masculinitat.

Més enllà d’aquestes consideracions teòriques, és innegable que el sexe/gènere constitueix un factor rellevant per a la traducció, en molts sentits, tal com han estudiat especialistes de la relació entre traducció i gènere com l’enyorada Francesca Bartrina. Fa més de deu anys, vaig codirigir amb Myriam Diocaretz un volum col·lectiu titulat Joyful Babel: Translating Hélène Cixous, en el qual van col·laborar una quinzena de persones que havien traduït textos d’aquesta autora francesa a llengües molt diverses. Una de les seves traductores al japonès, Isako Matsumoto, hi parlava de la dificultat que suposa traduir en japonès un text com l'esmentat «El riure de la Medusa», que es considera un manifest poètic del moviment d’alliberació de les dones a França. Si Miquel Desclot comenta a la seva contribució a aquest número especial de Visat les diferències entre el tractament de cortesia en anglès i en català (llengua en la qual podem triar entre tres opcions pel que fa a la segona persona del singular: tu, vostè i vós, mentre que l’anglès té una única possibilitat, you), en japonès, els pronoms personals de la primera i la segona persona del singular es poden traduir de més de vint maneres diferents, depenent del grau de deferència o d’autoafirmació del locutor, i de l’estatus social, sexe i edat de les persones implicades en el diàleg. Les dones japoneses tendeixen (o tendien, als anys setanta, que és quan Cixous va escriure aquest manifest) a emprar un registre cortès i respectuós cap al seu interlocutor, especialment si era un home o una dona més gran o de més estatus; però el «jo» femení de «El riure de la Medusa» no és el de la dona passiva i submisa que vol la societat patriarcal, sinó un jo que s’afirma i es reivindica com a subjecte autònom. Matsumoto va haver, doncs, d’inventar-se un «llenguatge de dona» que no equivalia al llenguatge tradicional de les japoneses sinó al d’una dona nova i «poderosa».

Aquesta decisió de la traductora ens remet a la dimensió política de la traducció, en aquest cas de «política sexual/textual». Una traducció «estrangeritzant» com la que va triar Matsumoto amplia els horitzons de la llengua en la qual es tradueix, juga amb els seus límits i fronteres, i serveix així de vacuna contra el narcisisme cultural. Per això és important no només traduir la literatura catalana a altres llengües majoritàries —no tant en el sentit quantitatiu sinó en el qualitatiu, és a dir, les llengües canòniques de la cultura com l’anglès, el francès o l’alemany—, sinó també traduir al català textos que afavoreixin l’eixamplament de les costures i la desterritorialització de la nostra llengua nacional. I és que aquest tipus de textos, i de traduccions, ens ensenyen que el jo i l’Altre estan íntimament lligats.

Recordem, en aquest sentit, que l’adjectiu íntim procedeix del superlatiu d’interior en llatí: la intimitat es refereix a allò que no volem mostrar a altri, llevat d’aquella persona o persones amb les quals mantenim relacions íntimes, expressió que equival sovint a les relacions sexuals. El terme extimitat, emprat en la psicoanàlisi, suggereix, però, que allò de més interior a nosaltres mateixos ens és alhora aliè, i per tant exterior, perquè queda fora de la nostra voluntat i fins i tot del nostre coneixement. Així, en l’escena de la traducció es passeja sempre l’espectre de l’original, que David Robinson compara amb dolor fantasmal que provoca un membre amputat, tot i la pròtesi que el reemplaça —la traducció— i que ens permet caminar i viure. Trobo que aquesta metàfora pintoresca és especialment adequada per resumir les contradiccions inherents a la traducció, que és feta de pèrdues i guanys, de triomfs i derrotes —no successius sinó simultanis— i que es caracteritza per ser, en paraules de Jacques Derrida, «necessària i impossible alhora».

REFERÈNCIES

BEL HAJ YAHIA, Emna. Chronique frontalière. París: Noël Blandin, 1991.

BENJAMIN, Walter. «La tarea del traductor» (1923). Angelus Novus. Barcelona: Edhasa, 1971.

BORGES, Jorge Luis. «Los traductores de las 1001 noches» (1935). Historia de la Eternidad. Obras completas (1923-1972). Buenos Aires: Emecé, 1974.

CIXOUS, Hélène. La risa de la Medusa (1975). Barcelona: Anthropos, 1995.

DIOCARETZ, Myriam; SEGARRA, Marta (ed.). Joyful Babel: Translating Hélène Cixous. Amsterdam i Nova York: Rodopi, 2004.

DERRIDA, Jacques. «Torres de Babel» (1985). ER Revista de Filosofía, 5 (hivern 1987), p. 35-68.

DERRIDA, Jacques. «En el límite de la traducción» (1986). No escribo sin luz artificial. Valladolid: Cuatro Ediciones, 1999.

NABOKOV, Vladimir. «Problems of Translation: Onegin in English» (1955). The Translation Studies Reader. VENUTI, Lawrence (ed.). Londres i Nova York: Routledge, 2000.

ROBINSON, Douglas. What is Translation? Centrifugal Theories, Critical Interventions. Kent (Ohio) i Londres: The Kent State University Press, 1997.

STEINER, George. Después de Babel: Aspectos del lenguaje y la traducción (1975). Mèxic D. F.: Fondo de Cultura Económica, 1980.

Isabel Banal: Llapis trobats, sèrie iniciada el 1999.

Cercador d’articles
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: