Facebook Twitter
Portada > Pescat amb palangre > Algunes reflexions sobre la traducció i les llengües minoritàries a Sud-àfrica

Algunes reflexions sobre la traducció i les llengües minoritàries a Sud-àfrica

Visat núm. 20
(octubre 2015)
per Adre Marshall
La Constitució de Sud-àfrica, generalment considerada com una de les millors del món pel que fa al reconeixement dels drets humans, garanteix la protecció de les onze llengües oficials del país. A la pràctica, però, resulta difícil atorgar a totes el mateix estatus. És significatiu que el lema nacional del nostre escut sigui en una de les llengües anomenades san o boiximanes: la llengua !xam, ja extingida. Es tracta d’un lema revelador: «les persones que són diferents s’ajunten», una aspiració perseguida amb fervor pel nostre primer president postapartheid, Nelson Mandela, que va adoptar una política de reconciliació i es va consagrar a l’ideal de protegir i promoure aquesta diversitat lingüística i cultural.

La font de l’escriptura sud-africana brolla constantment de la divisió i la diversitat nombroses famílies de llengües, diferències de llengua i cultura, de manera que es tracta d’un clar exemple de país on la traducció cultural i lingüística resulta inevitable. El primer cas d’aquesta mena és una traducció del !xam, la llengua san immortalitzada a l’escut del nostre país, que es conserva a l’arxiu Bleek and Lloyd de Ciutat del Cap.

La primera constància escrita de la llengua !xam la devem al lingüista alemany William Bleek i a la seva cunyada anglesa Lucy Lloyd, els quals, des de Ciutat del Cap, es van dedicar a estudiar les llengües san durant la segona meitat del segle XIX. El !xam és una de les tretze llengües san, agrupades en quatre famílies lingüístiques i caracteritzades per l’ús de clics entre els seus sons. Originàriament aquestes llengües indígenes eren les que parlaven els diversos grups de caçadors recol·lectors coneguts com a boiximans o sans. Els khoisànids són els primers habitants de Sud-àfrica, perquè la seva presència es remunta a fa 100.000 anys; molt temps abans, doncs, que s’hi establissin els ramaders africans provinents de l’Àfrica central el 1.500 dC i els colonitzadors blancs a partir del començament del segle XVII. La paraula san, que és el terme preferit avui dia per referir-se a aquest poble, era el nom que utilitzaven els pastors names o khoikhois i significa 'brètol' o 'vagabund'; així, doncs, irònicament, no resulta menys pejorativa del que es considera la paraula boiximà. Aquests habitants originaris de Sud-àfrica, la nostra primera gent, van ser exterminats despietadament pels qui van arribar després, els quals els consideraven bàrbars, infrahumans, escòria. Com que van ser expulsats amb violència dels territoris on tradicionalment havien caçat, van perdre les seves terres, el seu sentit d’identitat com a poble i algunes de les seves llengües, com el !xam.

La transcripció i la traducció dels relats en llengües san, juntament amb l’estudi dels seus exquisits gravats i pintures rupestres, han permès entendre'n millor el món i apreciar el seu sistema de valors i coneixements i, d’aquesta manera, s’ha esvaït l’estereotip abans generalitzat sobre els boiximans, que els considerava salvatges, bàrbars i mancats d’espiritualitat i sensibilitat artística.

El llibre de Lucy Lloyd Specimens of Bushman Folktales («Mostra de contes populars boiximans») es va publicar per primer cop l’any 1911. Les traduccions de Bleek i Lloyd estan escrites en un anglès força arcaic i poc natural, de manera que n’han aparegut d’altres de més recents per acostar els textos als lectors moderns. En aquestes noves versions, s’han eliminat els pronoms personals arcaics thee i thou, i els relats són més concisos perquè s’han evitat les repeticions i les divagacions. Aquests canvis s’adeqüen a un dels principis establerts a la Declaració del Quebec, segons el qual els traductors són «creadors de ple dret que fan avançar els textos en el temps per estendre'n la presència al món». Aquest procediment, però, no està exempt de problemes; per exemple, el recull de contes Return of the Moon: Versions from the !Xam («Retorn de la lluna: Versions del !xam), del poeta sud-africà Stephen Watson, en què l’autor tradueix els relats en vers, canvia l’ordre d’alguns fragments i, en general, fa el text més accessible al públic actual, ha estat objecte de crítiques (en opinió meva, infundades).

La manera d’enfocar la traducció de les llengües dominants a les minoritàries i viceversa és molt complexa, en el cas de Sud-àfrica. La traducció literal convencional ha estat substituïda en gran part per l’ideal d’accessibilitat, juntament amb la voluntat que el text arribi a com més lectors millor, fins i tot als que tenen un nivell baix d’alfabetització. Això no obstant, les tècniques d’adaptació i reformulació no acostumen a formar part dels estudis de traducció. En canvi, en el cas dels traductors de llengües africanes, sí que reben formació per produir textos accessibles als lectors de tots els nivells socials, fins i tot si això suposa un important procés de reescriptura per assegurar-se que resultin comprensibles i adequats a tots els receptors.

Així, doncs, la traducció es concep com un acte comunicatiu nou dedicat a complir un objectiu per a la cultura de destinació, fins i tot si això comporta diferències respecte al text d’origen. En aquest enfocament «funcionalista», és la finalitat del text d’arribada, i no la del text de partida, la que determina els mètodes i les estratègies de traducció. Però, hi ha res que limiti fins a quin punt és admissible adaptar, reorientar o reescriure un text?

En el cas de la traducció al xhosa d’una novel·la del segle XIX com Les mines del rei Salomó, de Rider Haggard (feta per remeiar l’escassetat de llibres per als lectors xhoses en la seva llengua pròpia), és del tot comprensible que s’eliminessin els termes ofensius com cafres o salvatges; en canvi, ens trobem davant d’un problema quan es fa servir una estratègia com la que es va utilitzar per traduir l’obra nord-americana no literària Five Foundations for Marriage («Cinc claus per al matrimoni»), traduïda al sotho meridional per M.I. Mpoba l’any 2001. Aquesta traducció va tenir com a resultat un text d’arribada totalment aculturat, indigenitzat i adaptat a la cultura de destinació. Tots els noms nord-americans es van substituir per noms sud-africans. En comptes de parlar dels Estats Units, es parla d’Àfrica Borwa, el nom sotho de Sud-àfrica. Totes les referències culturals es van canviar perquè s’adeqüessin al context sud-africà, com les estadístiques o la moneda. El concepte nord-americà de bellesa femenina va ser reemplaçat per l’equivalent africà. D’altres conceptes es van canviar de manera més radical (i controvertida). Per exemple, els parlants de sotho meridional no comprenen el significat de la paraula transigir en el sentit de fer concessions per arribar a un acord, sinó que per a ells vol dir renunciar a allò que un considera important, és a dir, donar-se per vençut o rendir-se a l’enemic. A la cultura africana, el marit sempre ha de fer la seva. Per tant, el traductor va fer servir l’estratègia de traduir el terme transigir per considerar.

Trobem un cas similar en el fet que la idea de matrimoni amb separació de béns tampoc no està generalment acceptada a la societat africana, en la qual el marit encara es considera estrictament el cap de família. Qualsevol desviació de l'statu quo despertaria sospites i es consideraria un motiu de desconfiança entre l’home i la dona. Habitualment, és el marit sol qui tria com es gasten els diners. Així, doncs, el traductor es va limitar a posar èmfasi sobre el fet que els dos cònjuges haurien de poder opinar sobre la despesa dels seus recursos econòmics.

Aquest enfocament té els seus punts febles; les feministes podrien retreure al traductor haver perdut l'oportunitat d’introduir en la societat africana una visió del matrimoni més progressista i menys patriarcal, en comptes de contribuir a perpetuar un sistema arcaic en què les dones són tradicionalment submises. No seria millor donar a conèixer als lectors sothos, especialment a les dones, una forma de convivència alternativa que s’allunya de la concepció patriarcal de la societat?

L’estratègia utilitzada en aquesta traducció es pot qualificar de subversió de la cultura dominant. Tot i així, hi ha un altre enfocament que consisteix a conservar la cultura dominada d’origen per mitjà de la resistència contra la cultura dominant de destinació.

Un exemple d’això és la novel·la By die Lêplek van die Leeus («A la fossa dels lleons»), de Louise Prinsloo, adreçada a lectors sud-africans, que tracta de la joventut sud-africana en un context modern i va ser traduïda a l’anglès per Nannette Lötter el 2001. El llibre, escrit en afrikaans, narra la història d’una noia zulu que deixa la casa i la família per anar a una universitat afrikaner. En aquest entorn nou, ha d'acceptar allotjament a casa d’una família blanca afrikaner. La novel·la és un retrat de les diferències culturals i lingüístiques de Sud-àfrica.

La traducció anglesa es va fer sense rebaixar els elements culturals de l’original, fossin africans o afrikaners, alhora que fomentava més entesa entre cultures. L’objectiu era aconseguir que el text d’arribada s’adeqüés a diversos grups culturals sud-africans, de manera que cadascun d’ells es pogués identificar amb la història. Per tant, es van mantenir paraules en afrikaans, com ara braaivleis (barbacoa), stoep (porxo) i pap (farinetes de blat de moro) i en zulu, com seshebo (una barreja de tomàquet, ceba i xili) i umqombothi (cervesa tradicional). Tant el text original com la traducció aconsegueixen que els lectors prenguin consciència del seu patrimoni cultural i els sensibilitzen sobre les realitats de cultures que, en més o menys mesura, són diferents de la seva pròpia. A través d’aquest enfocament, doncs, es nodreixen el respecte i l’entesa mutus.

Actualment, les llengües més parlades a les llars sud-africanes són el zulu i el xhosa, seguides de l’afrikaans (parlada per molts grups ètnics diferents). L’anglès, com a llengua global, és la que prefereix bona part de la població. Es esforços constants, sobretot d’algunes ONG, per promoure i afavorir l’ús de totes les llengües minoritàries i s’ha assolit un gran èxit en l’augment de l’alfabetització i el foment de l’interès per la lectura entre els nens que no tenen l’anglès com a llengua familiar. El PEN sud-africà dóna suport a la campanya Nal’ibali, engegada per PRAESA (Projecte per a l’Estudi d’una Educació Alternativa a Sud-àfrica, segons les sigles en anglès) amb l’objectiu de fomentar el plaer per la lectura entre els nens sud-africans. Aquesta campanya acaba de ser guardonada el 2015 amb el prestigiós premi Astrid Lindgren Memorial.

Segons el veredicte del jurat, «Amb el plaer de llegir com a eix vertebrador, PRAESA obre nous camins al món dels llibres i de la literatura per als joves lectors de Sud-àfrica. A través d’innovadors projectes de lectura i de contacontes, PRAESA aconsegueix reunir gent d’entorns diferents i donar vida a la literatura en múltiples llengües. L’extraordinària labor de PRAESA ensenya al món el paper crucial dels llibres i els contes perquè els nostres nens i joves puguin tenir una vida rica i plena.»

Des de fa més de vint anys, PRAESA ha fet passos innovadors per destacar la literatura com un component clau del desenvolupament personal i social, i s'ha centrat sempre en les circumstàncies concretes de la societat i la cultura sud-africanes. La seva feina es basa a animar els nens a llegir per plaer, construir la seva autoestima i ajudar-los a connectar amb la seva llengua nativa per mitjà de la lectura i els contes.

La iniciativa per fomentar la lectura Nal’ibali consisteix en una xarxa de clubs de lectura que fa campanyes als mitjans de comunicació per animar els nens a llegir i motivar els pares, els avis i els mestres perquè llegeixen amb ells.

9 d’abril. Apareix a la premsa la següent notícia: «El suplement de llengua augmenta el nombre d'idiomes i canvia el format: per celebrar el quart aniversari, Nal’ibali treu un suplement més gran i amb un altre format, aquest cop amb continguts bilingües en anglès i sotho septentrional. Amb aquesta ja són cinc les combinacions lingüístiques que s’ofereixen. El suplement, que apareix amb totes les publicacions del grup Times Media, respon a l’augment de la demanda de la publicació de contes bilingües en més llengües sud-africanes.»

Aquesta és una de les eines perquè els parlants de llengües minoritàries tinguin el dret de donar a conèixer la seva literatura a un públic més nombrós mitjançant la traducció a una de les llengües dominants; i el fet de tenir accés a un món literari més ampli amb la traducció és un dret avui dia força reconegut.

Com a contrast d’aquestes bones notícies, fa poc temps es van eliminar les llengües indígenes d’un programa informatiu de reportatges de la SABC, la televisió estatal sud-africana.

El multilingüisme i els drets lingüístics estan garantits per la Constitució i per la Declaració de Drets de Sud-àfrica. Un locutor de la televisió pública hauria d’estar compromès amb la comunicació i el diàleg pacífic entre els ciutadans d’una societat multicultural i multilingüe, i donar les mateixes oportunitats a totes les llengües i, per tant, a tots els parlants de llengües minoritàries.

Si la SABC vol decidir-se a utilitzar únicament l’anglès en un canal de notícies creat per estar al servei de tots els ciutadans sud-africans, en un moment que el país està dividit per un acalorat debat sobre el llegat colonial britànic de Cecil John Rhodes, sens dubte té l'obligació de consultar-ho amb el públic a qui pretén informar i atribuir poders.

BIBLIOGRAFIA:

TWIDLE, Hedley. «The Bushmen's Letters: /Xam narratives of the Bleek and Lloyd Collection and their afterlives». A: Attwell, David; Attridge, Derek (ed.). The Cambridge History of South African Literature. Cambridge University Press, 2012, p. 19-41.

VAN VUUREN, Helize, «Forgotten Territory: the Oral Tradition of the /Xam». A: Alternation [Interdisciplinary Journal for the Study of the Arts and Humanities in Southern Africa], (1994).

Trobada del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics a Barcelona, del 21 al 23 d’abril del 2015.
Traduït per Maria Bosom

Isabel Banal: Llapis trobats, sèrie iniciada el 1999.

Cercador d’articles
A-B-C-D - E-F-G - H - I
J - K - L - M - N - O - P - Q - R
S-T-U-V-W-X-Y-Z
Amb el suport de: